La festa major de Gràcia omple de nou aquests dies l'epicentre d'una ciutat mig adormida per la canícula i la majoritària dispersió de les vacances. L'antiquíssima tradició d'aquesta festa, que data de principis del segle XIX, torna un altre cop a farcir els carrers i places de l'antiga vila independent d'aquelles mostres de vitalitat cultural de base que evidencien que, si una festa té veritables arrels antropològiques, ni cal inventar-la, ni cal dissenyar-la artificiosament. No cal que cap administració la generi --sinó que la recolzi-- ni que la ment de cap promotor cultural de professió l'estructuri i encotilli.

Si la festa major de Gràcia és com és, gestionada des de baix, multitudinària sense macrofestivals, diversa sense treballs de camp que investiguin la sociologia dels que hi participen, solidària sense crides a la mobilització, és perquè s'entronca en les arrels més profundes del poble gracienc. Del poble i d'una morfologia urbana racionalment conservada. D'unes places de marca mediterrània que malden avui per reequilibrar-se convivencialment, per evitar que el profund respecte al descans nocturn dels veïns no mati la cultura popular, perquè una cosa no té res a veure amb l'altra. La matisació del soroll és un dels béns més preuats de la civilització moderna, però el glaç del silenci excessiu podria matar la cultura popular d'aquesta mateixa civilització.

Mai el so d'una gralla de bon matí es pot considerar soroll, ni el ball de matinada als carrers de festa major, agressió a la civilitat. De la mateixa manera que la grollera destrossa dels decorats dels espais de la festa no és una conseqüència de la seva positiva universalització, sinó un efecte local de la globalització de l'incivisme.

Corren dies en què la cultura popular genuïnament lliure es veu afectada, també, pel somni de la seguretat total. Fins i tot hem pogut llegir, darrerament i amb veritable estupor, una opinió publicada a la premsa en què es deia que els pares que permeten als seus fills pujar a una torre castellera, a més a més de posar-los en greu perill, els deseduquen.

La festa major torna a ocupar el seu espai de sana llibertat cultural. I aquesta ocupació té riscos certament, perquè la llibertat sempre en comporta. Hi ha una Gràcia molt orgullosa del concepte intrínsec de la seva festa major i que l'obre a tothom. Sap que aquest tothom provoca riscos però està disposada a assumir-los en virtut de la seva autenticitat.

Hi ha per contra un risc que Gràcia vol evitar: s'està produint un canvi de configuració demogràfica, provocat per la brutal especulació del sòl i el preu exagerat de l'habitatge, que allunya del barri alguns dels pobladors de sempre. I encara no s'ha trobat la manera d'impregnar els nouvinguts de la realitat identitària que --¿per què no?-- també en un barri de Barcelona pot subsistir i que té en la festa major el seu punt més àlgid.

Quedeu convidats a Gràcia aquests dies, disfruteu de l'hospitalitat festiva de la gent i ajudeu a preservar el lliure risc de la seva festa major i el seu concepte de cultura popular sense traves.