Quan la contradicció es converteix en insult.

Avui he anat al Fòrum. No tinc massa idea de què diu el codi deontològic dels periodistes, però he d’escriure un article sobre l’esdeveniment i m’ha semblat que no anar-hi no quedava bé –afortunadament, com que només hi aniré per aquest motiu, he aconseguit un passi de premsa que m’ha permès que la meva aportació econòmica al Fòrum es limiti a la que ja he realitzat via IRPF.

He de reconèixer que ja hi he arribat una mica atabalada: he seguit els consells del consistori i hi he anat en metro (de fet tampoc tenia més opcions: el metro, el bus o la bici, que no tinc carnet de cotxe), i m’ha rebut una estació amb les parets i els esglaons recoberts d’un anunci del Toyota Prius. Afortunadament, a la sortida he vist un supermercat Charter i m’he reconciliat momentàniament amb el meu entorn. Només momentàniament, perquè la ciutat real només m’ha durat cinquanta metres –fins que he arribat a Taulat Boulevard, la darrera via de circulació abans d’entrar al Fòrum. Imagino que als mapes diu “carrer Taula! t”, però no té res a envejar de qualsevol avinguda de les zones riques de Los Angeles: grans hotels, façanes llises, banderoles contínues anunciant Diagonal Mar i una netedat que ho converteix tot en un decorat à la Warner Bros. Park.

Jusqu’a ici, tout va bien, però. El cop de veritat me l’he endut quan he volgut entrar al diàleg “Les cultures del treball”: en passar el tercer control de seguretat del dia, i amb una certa preocupació pels nivells de radiació que podia estar acumulant ja la meva bossa, m’han cridat l’alto. He fet sonar l’alarma. En deu microsegons m’ha passat de tot pel cap: “Déu meu, m’han descobert els de l’Assemblea de Resistències!”, “Oh no, ara tothom sabrà que no sóc una periodista ! de veritat”, “M’hauré de despullar?”, etcètera, etcètera, etcètera.

No, res d’això. El que ha fet sonar l’alarma no ha sigut cap objecte metàl·lic, ni la meva consciència. El que no ha superat el control ha estat el missatge de la meva samarreta. Diu així: “Anti-Nazi League”, i al darrera hi ha escrit, en anglès, el poema de Martin Niemoeller adaptat i popularitzat per Bertol Brecht, que comença dient: “Primer van venir a buscar als comunistes, i jo no vaig dir res, perquè no era comunista...”

Al Fòrum no s’hi pot entrar amb missatges polítics, per tal de no ofendre ningú (seguretat del Fòrum dixit). Com que imagino que deixar-me entrar sense samarreta hagués estat més ofensiu que deixar-me’n passar una d’antifeixista, s’han limitat a amonestar-me -recomanant-me, això sí, ! que no em posi més samarretes polítiques: “ni anti-nazis ni nazis”.

Als ulls dels del Fòrum, potser feixisme i antifeixisme no són més que dos extrems igual de perillosos. De la mateixa manera que es pressuposa que una samarreta antifeixista pot ofendre mentre que una de la Nike ens hauria de deixar indiferents.

Jo no m’he quedat indiferent. A mi m’han fet bullir la sang.

A vegades, les contradiccions es converteixen en insults oberts a la intel·ligència i la dignitat de les persones. M’és igual que em requisin l’entrepà i l’ampolla d’aigua, m’és igual que em venguin cultura patrocinada per Endesa. Però no m’és igual que em facin deixar les idees a casa. Diuen que als representants del Tibet els han fet instal·lar-se al capdavall de la Rambla perquè la Xina amenaçà amb retirar els guerrers de Xi’an si mantenien la presència de la seva reivindicació al Fòrum. Potser un poema antifeixista els fa témer la resposta airada d’alguna de les persones que han convidat a parlar de pau, diversitat i sostenibilitat.

El problema del fòrum no és estètic ni cosmètic, és de fons: feixisme i antifeixisme, guerra i pau, explotació i dignitat, repressió i llibretat, Davos i Porto Alegre no són dos extrems d’un conflicte que requereixin la trobada d’un punt mig: son contraris que s’exclouen mútuament. I al Fòrum, els exclosos sempre són els mateixos.

Gemma Galdon Clavell