El passat dimarts (10/06/03) una andreuenca va ésser assassinada, després d'haver denunciat unes 55 vegades el séu agressor.

Evidentment no és un cas aïllat, és un altre de tants casos, dels més de 30 que ja hem vist pels mitjans de comunicació, des de que ha començat l'any.
Aquests són només els cassos que ens han deixat veure. Quantes dones han estat assassinades? Quantes dones moren lentament a mans de les tortures psicològiques diàriament? Quantes dones apallissades cada dia? Quantes violacions silenciades? Quantes agressions més esdevenen sense que ningú es posi les mans al cap, sense que ningú faci minuts de silenci o posi un crespó per fer dol?
Són preguntes les respostes de les quals ens esgarrifarien. I és així per diversos motius.

Aquestes coses passen i no de manera puntual o fortuïta, passen perquè és un problema estructural, perquè ens estan educant en uns rols específics que fan de la dona una esclava sexual i econòmica de l'home, que fan de les dones l'apèndix dels homes i que fabriquen unes dones debilitzades, sense la legitimitat de la paraula i l'acció, per convencions socials, per normes imposades. Estan vexant i treient dignitat a les dones des d'abans del séu naixement.
Per tant, es requereix una solució estructural i social de base.

Aquestes coses passen perquè no es qüestiona el sentit de les lleis que fan, lleis que són paper mullat, que no solucionen el preblema d'arrel. El sistema legal, el sistema jurídic i els cossos policials obvien el problema i deixen les pallisses passar. No es treballa per la prevenció a les pallisses ni a la submissió de les dones, sinó que es treballa quan aqueste tortures ja han estat aplicades.
Per si no fos prou, la violència de gènere es distorsiona i es converteix en un espectacle morbós, fent del problema un espectacle mediàtic i una manera de guanyar audiència o el favor dels i les electores.

Aquestes coses passen perquè se'ns ensenya a no veure els problemes del nostre voltant, a passar de llarg dels crits de les veïnes o els cops. Se'ns arrossega a deixar de banda dues coses bàsiques: la solidaritat activa i el recolzament mutuu. I així, aquestes situacions es repeteixen una vegada i una altra i qualsevol dona està exposada a rebre una pallissa o a ésser considerada una prolongació de la cuina o de les quatre parets de la casa.

El rebuig no es limita al rebuig a una pallissa específica o a una mort determinada. Es tracte de rebutjar la violència de gènere en la seva totalitat, comptant que la violència física és tan sols la punta de l'iceberg.

No es tracta de demanar més lleis pedaç que són absolutament inútils, es tracte d'enfocar el problema des de la base i no començar la casa per la teulada, no es tracte de reduir-ho a les ganes de guanyar uns quants vots més.
No es tracte de demanar més policia, sinó de fer que les respostes a aquestes agressions siguin respostes populars i no fer dependre les dones de manera eterna.

Es tracte d'exigir. Però també es tracte de fer, d'auto-educar-nos i de tractar el problema com es mereix. I el problema no és altre que unes estructures socials sexistes, una societat construïda i basada en lasubmissió i explotació de les dones.
I contra aquestes agressions no les podem deixar sense resposta.