El Congrés va aprovar fa uns quants dies una resolució instant el Govern perquè "defensi una solució urgent, justa i definitiva al conflicte del Sàhara Occidental", un conflicte que fa més de 30 anys que dura davant la passivitat de la comunitat internacional. És una ocasió òptima per recordar el que va significar i continua significant la tragèdia del poble sahrauí. El territori conegut com a Sàhara Occidental va ser colònia espanyola des del repartiment del continent africà efectuat per les potències colonials europees (1884), però des que el Marroc, el 1956, va accedir a la independència ja va expressar les seves pretensions annexionistes sobre el territori administrat per Espanya. El 1975, Hassan II el va envair, coincidint amb el final del franquisme, i es va firmar l'Acord de Madrid pel qual Espanya va abandonar aquell territori. L'ONU va advertir llavors que l'Acord no va transferir la sobirania sobre el territori ni va conferir a cap dels signataris la condició de potència administradora.

EL FRONT Polisario, creat el 1973 per aconseguir la independència del territori, va mantenir una primera resistència contra l'ocupació espanyola, i després, contra la marroquina. El novembre del 1975 les tropes de Hassan II van entrar al Sàhara i van arrasar tots els assentaments. La capital, Aaiun, va ser ocupada per 2.000 soldats marroquins que van entrar a les casernes abandonades pels espanyols i van segellar les entrades i sortides de la ciutat. Llavors va començar l'èxode i la repressió. Els familiars dels desapareguts forçosos no han tingut cap més notícia de la seva situació des del moment de la detenció, i desconeixen si són vius o han mort. El Grup de Treball sobre Desaparicions Forçades i Involuntàries de l'ONU ha expressat reiteradament la seva preocupació pels desapareguts forçosos al Sàhara Occidental. A més a més, molts detinguts sahrauís van ser sotmesos a tortura, alguns fins a la mort, als centres de detenció, com la presó d'Aaiun, coneguda com la presó negra, el centre penitenciari de la platja d'Aa- iun (antiga caserna militar espanyola), les presons secretes d'Agdaz, Kalaat Magouna i Agadir, i les casernes militars de Smara.

Els cadàvers es feien desaparèixer en fosses comunes, sense cap identificació, i algunes d'aquestes fosses s'han localitzat a Jdairia, a l'est de la ciutat de Smara; Lamsyed, a prop de la ciutat de Tan-Tan; o a la platja de l'Aaiun, molt pròxima al centre de detenció i tortura. Hi ha informes que relaten que molts dels sahrauís segrestats van ser llançats des d'helicòpters o en- terrats vius. El Comitè de Drets Humans de l'ONU, al seu informe del 1994, expressava la seva preocupació pel manteniment de les pràctiques de tortura al Marroc, i el del 2004 va reiterar la seva preocupació "per les nombroses al.legacions de tortura i maltractaments en persones detingudes".

.A més a més d'això, el comitè de l'ONU, al seu informe de l'any 1993 declara el següent: "Els supervivents van ser posats en llibertat després de 18 anys de detenció secreta en condicions inhumanes, completament aïllats del món exterior. Tots patien mals físics i psicològics irreversibles i se'ls continuava privant de l'assistència mèdica necessària per tractar les malalties causades pels anys de detenció". Efectivament, uns 300 sahrauís, que havien estat segrestats, van ser alliberats el 1984, el 1991 i el 1992, després de passar molts anys desapareguts en centres de detenció secrets.

Tots aquests fets s'han de situar en el context d'un poble, el sahrauí, sotmès a la dominació d'una potència estrangera, al qual s'ha impedit l'exercici del dret de lliure determinació de conformitat amb la resolució de l'ONU sobre la concessió d'independència als països i pobles colonials. Una submissió que genera, segons aquesta resolució, "una denegació dels drets humans fonamentals" als països als quals s'impedeix que l'exerceixin.

Els fets descrits no s'han investigat ni enjudiciat al Marroc. Per tant, som davant d'un supòsit evident d'impunitat. El Marroc ha incorregut en una greu irresponsabilitat internacional en la mesura en què ha denegat de manera permanent i generalitzada el dret a la justícia de les víctimes. Un dret que genera l'obligació de constituir tribunals imparcials i independents i garantir un judici just per tal d'enjudiciar les conductes descrites.

NINGÚ POT dubtar que el poble sahrauí ha estat víctima, entre molts altres delictes, d'un genocidi, mitjançant un assetjament generalitzat, tan greu i constant, que va provocar la fugida massiva de la població dels territoris ocupats cap als territoris limí- trofs fins a arribar a l'altíssima xifra de 120.000 refugiats. Un genocidi comès per les autoritats marroquines en el marc d'un pla polític i un designi perfectament elaborat que sempre ha pretès sotmetre absolutament la societat sahrauí, eradicar qualsevol signe de resistència i exterminar-la com a grup ètnic.




CARLOS Jiménez
Exfiscal anticorrupció.



Foto: MARTÍN TOGNOLA