Fa pocs dies vam tenir coneixement d'un informe del Centre Reina Sofia per a l'Estudi de la Violència sobre el maltractament a persones grans. Situen pertinentment el fons del problema en el paper dels grans a la societat i a la família. D'això, més que del maltractament directament, voldria reflexionar en aquestes línies.

Alguns diuen que la gent gran, encara més els més grans, i no diguem els vells, han perdut pes a la societat actual, en comparació amb la societat tradicional, perquè no tenen ni el poder ni el saber que tenien. No tenen en part el poder perquè al mercat del treball, la família tradicional, on l'avi era el "patró", ha deixat de ser font de producció per ser entitat de consum. Tampoc tenen el saber instrumental que cada dia és menys experiencial. A més a més, el saber informàtic és esotèric amb la finalitat de preservar una corporativa cota de poder. Per raons òbvies, la persona gran té dificultats per introduir-se en aquests coneixements.

Sostinc que és necessari fer un canvi radical en les polítiques i pràctiques sectorials que privilegien els particularismes de cada franja d'edat sobre la continuïtat i complementarietat de les edats de la vida humana. Dividim la societat en edats (joves, adults i grans) al mateix temps que la família de tres generacions està desapareixent.

Els grans amb prou feines entren en contacte amb els joves. Tenen por dels joves, en part perquè els desconeixen i per la imatge social que els mitjans de comunicació transmeten dels joves. Al seu torn, els joves esquiven els grans. Els veuen com a persones lentes, avorrides, que pregunten, personatges d'una altra època de les quals la cosa més positiva és que, de tant en tant, els donen una mica de diners.

Aquestes pràctiques porten greus conseqüències per a la societat: pèrdua de la cohesió social, menys memòria històrica, dificultats més grans per a l'educació dels fills, i més en famílies d'un sol fill, amb els seus grans aïllats, sols, buscant afecte i atenció i una societat que opta per mesures socials substitutòries que, moltes vegades (no diré que sempre), són pitjors que una bona política familiar que ajudi a mantenir sota el mateix sostre les tres generacions.

Però, a més a més, hi ha unes polítiques socials que van en el mateix sentit: polítiques de joventut, per un costat, i polítiques de la tercera edat, per un altre. Que se m'entengui bé: no nego l'especificitat d'alguns problemes lligats a l'edat i l'estatus sociolaboral. Com diu Claude Ollivenstein en un dels seus llibres --Naissance de la vieillesse (París 1999), una llarga meditació, dolorosa i lúcida, sobre l'envelliment i la sortida de la vida--, fer- se vell és adonar-se que ja no és possible pujar els esglaons de quatre en quatre, ni de dos en dos, per acabar pujant-los d'un en un... i amb parades per agafar alè, mirant amb enveja i nostàlgia el xaval que puja com una exhalació al nostre costat. Només el jove pot no tenir en compte l'edat.

Però, un cop dit això, crec que és necessari fomentar espais i polítiques de trobada entre les generacions. Sóc molt escèptic amb les cases de joventut i amb les llars de jubilats, se'n diguin com se'n diguin. Prefereixo centres cívics, culturals, recreatius, etcètera, on convisquin totes les generacions, encara que puguin tenir també els seus espais diferenciats, o els mateixos espais amb usos singulars segons els horaris. Recuperem també la plaça del poble i l'oci col.lectiu.

Els grans conformen un col.lectiu social, tan plural com el dels joves. El gran error és considerar els grans com un grup a part. En la pregunta que diu què ha de fer la societat per a la gent gran, com si els grans i la societat fossin dues entitats separades, hi ha la clau del problema i també part de la solució. Els vells estan i són part de la societat i han de participar en la presa de decisions socials. És clar que a vegades el problema ve d'ells mateixos: molta gent gran ha decidit sortir, definitivament, del mercat del treball productiu a una edat jove i entenen la jubilació merament com a retir. Ells mateixos es fan ciutadans assistits, subjectes de drets sense obligacions. Però aquí entrem en un altre tema central que requereix tractament propi.