Des del Congrés de Baltimore del 1867 i de la instal·lació a Amèrica de l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT) entre els anys 1870-1871, fins a les vagues de Nova York dels anys 1872-1873 amb les quals s’aconsegueix la jornada laboral de 8 hores per a 250.000 obrers, hi ha un període convulsiu d’agitacions com a preàmbul de la crida a la vaga general del Primer de Maig de 1886, a Chicago.

En aquell Primer de Maig de 1886, els treballadors americans reivindicaven ja que les vint-i-quatre hores del dia es repartissin en tres: vuit hores de treball, vuit hores d’oci i de cultura i vuit hores de descans. L’any següent tingué lloc la manifestació del Primer de Maig de 1887, i sobretot el míting de Haymarkett, tres dies més tard, que va culminar en la mortal càrrega dels 200 policies, en l’esclat d’una bomba, i sis mesos més tard en l’execució de quatre manifestants després del suïcidi d’un altre a la presó. Foren molts els treballadors que varen morir en aquelles manifestacions. També foren moltes les persones detingudes.

Costa de creure que aquells ciutadans veieren les seves vides estroncades només per reivindicar les 48 hores de treball setmanal.

Fou així com al Congrés de la II Internacional, celebrat a Paris l’any 1889, es va decidir que el dia Primer de Maig s’havia de commemorar mundialment com el Dia del Treball.

Un any després, el 1890, a Europa la majoria dels països industrialitzats celebraven per primera vegada el Primer de Maig. La transformació d’aquesta festa anual dels treballadors en un dia en què no s’havia de treballar fou gairebé immediata. En realitat s’estava i s’està commemorant la festivitat dels treballadors en memòria d’aquells que van lluitar per les vuit hores, els anomenats «màrtirs de Chicago».

El crit d’unió de Marx Treballadors del món uniu-vos es va convertir en essencial i el Primer de Maig passà així a ser la festa simultània de treballadors d’arreu del món que s’hi sentien representats.

És en aquest marc que els lemes dels aleshores joves partits socialistes expressaven realment allò que la majoria dels seus seguidors sentien però que es feia difícil, atesa l’absència de llibertats formals plenes, de formular, «el vot per a tots» i «llibertat, igualtat i fraternitat».

Els moviments revolucionaris de finals del segle XIX i principis del segle XX van també aconseguir que avui en dia es compti amb unes condicions laborals més dignes. Les grans transformacions socials, els moviments sindicalistes en benefici dels treballadors, històricament han anat de la mà dels partits polítics més progressistes a arreu d’Europa.