L'any
vinent farà tres dècades que 300 dones i infants es van tancar
a la parròquia de Sant Andreu del Palomar durant 28 dies per
reclamar que l'empresa Motor Ibérica no acomiadés els seus
marits. La líder veïnal de Nou Barris Maruja Ruiz, que va
promoure la protesta, recorda la tancada -protagonitzada per
mestresses de casa que no s'havien mobilitzat mai- que fins
i tot va tenir ressò en la premsa internacional.
«Ja ens
havíem manifestat arreu i no havíem aconseguit que els nostres
marits fossin readmesos a la fàbrica. Aleshores jo vaig dir
a les meves companyes que l'única manera de sensibilitzar
l'opinió pública era que ens tanquéssim. I així ho vam fer»,
explica la Maruja. Era l'any 1976. «Ho vaig plantejar a l'assemblea
del sindicat d'homes, i els va semblar bé. Fins i tot alguns
treballadors van dir que les seves dones també es tancarien,
malgrat que elles no havien estat consultades.» La Maruja
diu que va escollir la parròquia de Sant Andreu perquè «estava
a prop de nombroses fàbriques, com la Pegaso, la Fabra i Coats
i la Maquinista, el capellà era molt trempat, i hi havia un
dispensari a tocar de l'església». Dins la parròquia les dones
es van organitzar: «Unes s'encarregaven de rentar els nens,
altres de cuinar, i cada dia fèiem una assemblea.» A més uns
joves hi acudien diàriament a fer classe als infants, i el
veïnat s'hi va bolcar amb donatius econòmics i menjar. «Un
cop la setmana deixàvem el temple buit, i ens tancàvem a la
sagristia perquè el mossèn pogués fer missa i tenir contents
els cristians», recorda la Maruja. «A les nits col·locàvem
els sants recolzats a les portes perquè la policia no hi pogués
entrar.»
|
|
Amb tot,
va arribar un moment que la situació ja era insostenible.
«Havíem de posar fi a la tancada però volíem que la policia
ens fes fora, i ens vam dedicar a provocar: tocàvem les campanes
cada tarda sense parar», relata la Maruja. «Sabíem que, en
el moment que la policia desallotgés l'església, hi hauria
gran confusió, i ens volíem assegurar que la gent del carrer
pogués identificar les dones desallotjades. Per això vam decidir
treure'ns els sostenidors i posar-nos les jaquetes de l'uniforme
dels nostres homes. Sabíem que, amb les jaquetes, tothom ens
reconeixeria i ningú s'atreviria a treure'ns-les, perquè,
a sota, anàvem nues.» I així va ser: «Quan la policia va assaltar
la parròquia, ens va ordenar que ens traiéssim les jaquetes.
Però quan ens va veure els pits nus, ens va dir que ens les
tornéssim a posar immediatament.»
Les dones
de Motor Ibérica no van aconseguir els seus objectius -els
marits van ser acomiadats-, però la Maruja assegura que totes
van quedar marcades: «La majoria es va organitzar. Es van
implicar en associacions de veïns i entitats escolars.» La
líder veïnal opina que l'època de les mobilitzacions ja ha
passat: «Ara ningú no es mou per res, tot i que tenen prou
raons per fer-ho, sobretot els joves.»
|
