• Els propietaris i els clients del bar Versalles de Sant Andreu
rememoren la història del 'barri' i de la ciutat a través de les anècdotes dels 77 anys de vida del local.

Hi va haver una Barcelona en què el cigaló (cafè amb licor) era una religió. I els bars de 'barri', el centre de culte on trobar-se amb els amics i els veïns, explicar les penes del dia o jugar a cartes.

A Sant Andreu, el cigaló es prenia al bar Versalles, on torraven el cafè al soterrani, i a les taules hi posaven tres setrilleres amb conyac, anís i rom perquè cada client el perfumés al seu gust. Més de 75 anys després de la inauguració, les setrilleres del local només es fan servir per a les amanides, però s'hi segueix servint un dels millors cigalons de Barcelona.

Per aquest i altres motius, el Versalles, obert el 1928, es mereixia un homenatge que, en forma de llibre editat per l'ajuntament amb el títol de Si el Versalles em fos contat, s'acaba de fer realitat. En l'obra hi han treballat els clients i amics del bar, una "gran família", segons ells mateixos, dirigida per Pere Heredero, fill del fundador, Eduardo, i propietari del local fins a l'any passat.

Cambrers o confessors
D'ell són els textos, que recorden les millors anècdotes viscudes per un establiment que s'ha sabut adaptar al pas del temps sense perdre l'essència, i combina actualment tradició i avantguarda en perfecta harmonia.

"Ens seguim coneixent tots. Per als clients, és com una segona casa on els cambrers són moltes vegades confessors, i on sempre hi trobes algú amb qui parlar una estona", explica Heredero, la vida del qual ha transcorregut de manera paral.lela a la del bar.

"Vaig néixer entre aquestes parets el 1936 i aquí em vaig jubilar", explica amb orgull. L'actual propietari és Eduard Colomé, un antic client que va entrar a treballar com a cambrer als anys 90 i que ara projecta recuperar l'estructura arquitectònica modernista original del local, que va obrir les seves portes amb el nom de Petit Versailles, seguint la moda afrancesada d'aquella època.

"La decoració ha anat canviant segons les èpoques, però sempre s'ha mantingut una regla sagrada, la de la tolerància i el respecte", afirma Colomé. El llibre recorda en aquest sentit que, al principi, el Versalles era un lloc on convivien els obrers de les fàbriques pròximes i els burgesos acomodats: "El dia era per als treballadors, que quan acabaven la jornada laboral venien a fer la partideta i jugaven al 31, al dòmino o al billar. La nit era per als bohemis amb diners que prenien el ressopó de tornada del Sagristà, La Criolla o algun altre cabaret canalla del centre".

Els diumenges a la tarda s'aplegaven tots al voltant d'una pianola que funcionava amb monedes de coure i permetia seleccionar els temes musicals de moda. Només una vegada es va trencar la convivència, quan un home va entrar al local i, sense dir res, va matar de dos trets un militant del Sindicat Lliure.

El local el 1928, quan va obrir les portes

foto: Pere Batlle

S'acostaven temps difícils, i durant la guerra civil el soterrani va deixar de fer olor de cafè i es va convertir en refugi contra els bombardejos. Aquests van donar pas a la dura postguerra, on fins i tot els terrossos de sucre s'havien d'aconseguir en l'estraperlo.

La policia franquista i la Falange, que van obligar a espanyolitzar el nom del bar, es van instal.lar al 'barri' i els diumenges compartien barra amb la resta de parroquians habituals. Aquests van haver de suportar amb estoïcisme els abusos d'autoritat propis del moment, com el que obligava els propietaris a comprar cada 15 dies un centenar d'emblemes falangistes per repartir-los entre la clientela.

A partir dels 50, la tensió es va rebaixar, de la mateixa manera que els cafès es barrejaven amb gasosa sota el nom de suaus. El sifó feia el mateix amb el vermut i la granadina, i al soterrani s'hi fabricava orxata per vendre a la terrassa amb els gelats i els granissats que refrescaven clients tan curiosos com el ciclista que traslladava les bobines del Nodo d'un cine a un altre.

Als anys 60 i 70, el Versalles va ser seu de reunions clandestines i poc abans de la mort del dictador es va anticipar als canvis que venien i es va passar a la moda de l'snack bar. "I en un tancar i obrir d'ulls, tothom va aprendre a distingir un scotch d'un bourbon, el bar va recuperar les sessions de nit i la música, i vam canviar de segle amb els okupes i els polítics elegits a les urnes compartint espai al bar", resumeix Heredero amb ironia.

El Versalles també va recuperar el format inicial de cafè tertúlia, amb música en viu els dijous, i va començar a rememorar la seva història, reflectida de manera artística a les parets actuals, amb un mural que recorda el bar del 1928.

"El van pintar uns clients el 2003, a la gran festa de celebració del 75è aniversari, que va ser el germen del llibre", assenyala Heredero, mentre saluda dos octogenaris, Salvador Astors i Hermenegildo Bufé, que rivalitzen pel títol de supervivent més antic del Versalles. Els últims testimonis del cigaló amb setrilleres.