Una exposició de fotos de Sant Andreu i Nou Barris mostra la Barcelona de frontera, una ciutat a mig fer.

Al barri de la Sagrera no hi havia camp de futbol i els infants havien de travessar el pont sobre les vies i anar als solars que feien frontera amb la Verneda. A molts pares no els feia gaire gràcia. Havien fet l'esforç d'ensenyar als fills a moure's amb competència per la trama contínua de voreres i semàfors de la ciutat, i ara resultava que preferien la sinistra estació de mercaderies i els solars dispersos que s'estenien a banda i banda del pont, el lloc perfecte per als perills més indeterminats.

Era un paisatge de frontera, de ciutat a mig fer, que avançava cap a la seva perifèria a cop de blocs de pisos i que de tant en tant es deixava forats on creixien en estreta competició els matolls i la runa. N'hi havia que s'arreglaven com a camps de futbol on la canalla d'arreu de l'àrea metropoliana somiava amb futurs camps de gespa dalt de la Diagonal. Altres solars, els més afortunats, esdevenien parcs i places públiques. Però molts van esperar durant anys amb l'única companyia d'algun Seat 124 a mig desballestar.

L'últim, el més abandonat i perifèric de tots, el plató perfecte per a les pel·lícules sobre El Vaquilla o per als malsons suburbans del Doctor Faust de la Fura dels Baus, ha hagut d'esperar al 2004. Ara hi ha un estrany edifici triangular blau, seu del Fòrum de les Cultures.

El centre cultural Can Fabra va inagurar dijous l'exposició fotogràfica Paisatges de perifèria, en què Manuel Álvarez Raigada, Sergio Belinchon i Xavier Basiana fan una mirada sobre aquesta Barcelona de frontera. Sant Andreu, la Sagrera i el disctricte de Nou Barris són els llocs retratats en una exposició que fa vint anys hauria estat una exposició de severa crítica social. Avui, amb la ciutat ja compactada, amb la major part de racons coberts per alguna clapa de gespa, ciment o formigó, sembla una notaria nostàlgica d'allò que vam ser.

La perifèria és ara uns quants quilòmetres més enllà. «És veritat que avui és una visió una mica romàntica -admet Xavier Basiana- perquè molts espais han canviat i tenim la sensació d'haver-los perdut.» Entre els paisatges perduts hi ha la fàbrica de La Maquinista, on ara s'alça un modern centre comercial. Conviuen amb imatges de paisatges actuals com el solar buit que han deixat les casernes: un déjà vu de ciutat sense nom, inacabada, com si els Jocs i les rondes no haguessin passat i no haguessin marcat el perímetre dintre del qual tot és ciutat.

Xavier Basiana és precisament un dels culpables que els últims solars que encara queden a dins de Barcelona hagin de desaparèixer els pròxims anys. A més de fotògraf és arquitecte i va promoure als anys vuitanta la idea que el tren de gran velocitat (TGV) podria anar a la Sagrera i servir com a motor per reorganitzar urbanísticament el sector nord de la ciutat. La idea va convèncer l'Ajuntament, després Renfe i més endavant va superar les útimes reticències de la Generalitat. Ara, una quilomètrica franja de terrenys ferroviaris i industrials en desús esperen els hotels, les oficines i els pisos. Fins i tot esperen un Guggenheim barceloní que es construirà en terreny triangular escanyat per la bifurcació de les vies del tren.

Si abans eren els infants que jugaven a pilota i s'entretenien en solars desocupats, ara són Barcelona i Catalunya que s'hi juguen el futur en aquella franja de matolls entre vies i magatzems abandonats, amb un TGV que no acaba d'arribar mai i que, com en els somnis, com més vols córrer per arribar-hi, més a poc a poc avances.

L'exposició Paisatges de perifèria es pot visitar al centre cultural de Can Fabra fins al 29 de maig.