• Només entre el 10% i el 15% dels joves consumidors experimentals desenvolupen una addicció

Aquest és l'angoixant interrogant que la majoria dels pares d'adolescents es plantegen quan veuen les xifres de consum que, tot i haver baixat, continuen sent preocupants tal com se'ns presenten. Les advertències que alimenten la por actuen al final com a profecia que es compleix, i així ho perceben moltes vegades els joves, que no es veuen reflectits en la imatge que la societat en projecta. Enfront del 20% de joves d'entre 14 i 18 anys que es van fumar un porro en els 30 dies anteriors a l'enquesta presentada pel Ministre de Sanitat, un 80% no ho van fer. Un 97,7% dels adolescents no s'han fet mai una ratlla i més del 50% no s'emborratxa.

És important tenir en compte aquests percentatges, perquè d'una altra manera cometem l'error de normalitzar precisament les actituds que intentem corregir i de fer que se sentin estranys els que no fan allò que es percep com a habitual per part de la majoria de la societat, encara que s'estigui censurant. Una enquesta realitzada en instituts va resultar molt aclaridora: un nombre significatiu dels adolescents consultats van confessar que consumien substàncies esquer que es van incloure en el test malgrat que no existeixen. Ells no volien ser menys que els seus companys, una reacció ben normal en aquesta edat en què la pertinença al grup és una cosa que està molt accentuada.

L'altre efecte demolidor de les estadístiques provoca en els pares la impotència de no saber enfrontar-se a un problema que alguns consideren insuperable. Precisament en un estudi dut a terme per la Fundació d'Ajuda contra la Drogoaddicció, un 43% dels pares de nens encara petits van confessar que no volien que creixin, per la seva incapacitat d'oferir-los arguments que impedeixin el consum de drogues. Una por que es tradueix en abandó de responsabilitats, que llavors es projecten sobre l'escola, l'Administració, la policia o el psicòleg, al qual es recorre amb molta més assiduïtat en els últims temps del que als mateixos professionals els agradaria.

Per això convé recordar que de la gran majoria dels joves que incorren en un consum experimental de substàncies, d'aquests que ho proven durant els caps de setmana, no més d'un 10% a un 15% acaben desenvolupant una addicció que requereix tractament. Evitar el consum problemàtic depèn dels factors de protecció, i en això els pares tenen molts més recursos al seu abast dels que s'imaginen.

El psicòleg Jaume Funes no es cansa d'explicar que els fills saben perfectament que els pares no són Superman, que no n'esperen actituds heroiques, que saben que es poden equivocar i que a vegades, encara que vulguin, no els poden ajudar. El que volen i necessiten és sentir-se estimats. I això exigeix acabar amb la gasiveria emocional, reconèixer-los les coses que fan bé, almenys amb la mateixa intensitat que els recriminem quan es porten malament, però també no disculpar-se a l'hora de prohibir el que resulta inacceptable.

Enfront d'aquesta visió negativa del que representa la joventut, a Holanda ha estat tot un revulsiu un interessant estudi editat per la consultora de màrqueting juvenil Keesie (les conclusions s'estan adaptant a la realitat espanyola). Denominen Generació Einstein els joves del segle XXI: més llestos, més ràpids i més sociables que les generacions precedents. Joves individualistes que, no obstant, primen per sobre de tot la família, la protecció, la seguretat i la confiança que hi troben.

L'anhel universal dels fills és la dedicació, però no necessàriament es mesura en les hores que els adalils de la conciliació de la vida familiar i laboral retreuen a les mares que treballen, sinó en la qualitat a l'hora d'escoltar-los; a posar-se en el seu lloc; a observar-los, perquè a aquesta edat amb la cara paguen, i es poden treure més conclusions del llenguatge gestual, dels seus silencis, que de les seves confessions. També és molt important deixar-se de prejudicis i reconèixer que dels fills també es poden aprendre noves maneres d'entendre la vida.

Molta preocupació no necessàriament condueix a més coherència, com passa amb aquesta societat que censura el botellón, però que quan es fan sortides familiars amb els més petits, la cita del cap de setmana se centra en l'aperitiu, amb el bar com a referent d'oci, o quan a les reunions familiars i amb amics s'afanyen a omplir una vegada i una altra el got del convidat, malgrat les seves queixes, fet que mostra davant dels seus fills que beure, més que en un costum, es converteix en un deure social. Pares i mares que pertanyen a aquest milió i mig d'espanyols que es posarien les mans al cap si veiessin el seu fill fumant un porro o prenent una pastilla, però que engrandeixen les xifres dels consumidors que abusen dels ansiolítics i antidepressius sense prescripció mèdica.

L'important en realitat no és la substància, sinó l'ús que se'n faci, descobrir quina expectativa no satisfeta està omplint. Vacunar els fills contra les drogues no passa necessàriament per parlar-los de bolets, de porros o de ratlles, sobre els quals els pares no han de tenir complex de desconèixer. El paper patern està més a aplicar les tres erres: responsabilitat, regles i respecte.

Begoña Del Pueyo
Responsable de l'espai Pares sense complexos
en el programa Protagonistas de Punto Radio