El pas del Rec
Comtal per Sant Andreu és el primer element a considerar
quan estudiem el desenvolupament econòmic de la població.
La seguretat de bones collites de cereals, viandes, verdures i
de tota mena de productes hortícoles venia marcada pel regatge
indispensable que proporcionava el Rec, tant si era temps de sequera
com de regim plujós normal.
Si el poble devia la subsistencia principalment a l'aigua conduïda
pel Rec,
no ha d'estranyar-nos gens que aquest corrent aqüífer entrés a
formar part de tot I'entreteixit social i familiar dels andreuencs.
De tal manera I'influí, que fins en la conversa normal, I'andreuenc
enriquí el nostre idioma amb expressions populars en les quals
el Rec
era I'element principal. Encara avui dia hi ha qui diu quan una
cosa ha perdut la utilitat, 'que és bona per a tirar al Rec'.
Anys enrera quan hi havien més criatures enaiguades que ara, la
recepta infal·lible per a curar-les consistia en anara
tirar pedres al Rec
des d'algun dels diversos ponts que el creuaven. Aquesta mateixa
recepta servia pels enamorats que no eren correspostos. Les persones
una mica majors recorden quan en la seva edat escolar hi havia
condeixebles que un bon dia feien campana, i l'endema se sabia
que s'havien anat a banyar al Sot dels Paletes del Rec,
que estava tocant a Can Pellicer, (Fabricació Nacional de Colorants).
Anar a passejar pel Rec
era un esplai tonificant en dies de festa, que es completava recorrent
el regadiu sempre verd i uberrim en tot temps, car una collita
s'empalmava amb I'altra. Les arbredes que el vorejaven, ben assaona-
des, asseguraven un passeig ombrívol en hores de sol afeixugants.
i que, val a dir-ho, amaraven l'esperit romantic i les venes artístiques
dels vianants que s'hi aixoplugaven.
Com a molts pobles rurals on les persones de certa representació
social se'ls pot veure junts a I'estiu passejant cap a la font
principal o bé fent tertúlia en els llocs més frescals, a Sant
Andreu, el Rec,
i per extensió el regadiu, era a principis de segle el punt de
trobada i passeig dels notables del poble en la política, art
i poesia com ho foren: Mn. Clapés, Viñas, Cararach, Melcior Font,
Farré, Ignasi Iglésias i Moreno Olivan entre d'altres.
Quan en temps de sequera o de forta calor, la necessitat de regar
es feia més imperiosa, era imprescindible regular la presa d'aigües
del Rec. Des de sempre "la
Junta Directiva de la Acequia Condal tenia como objetivo principal
la promocionada distribución del agua según el derecho y necesidad
de los interesados". Pero aquesta distribució no estava
exenta de conflictes i d'anècdotes. Segons el cabal d'aigua
que baixava pel Rec,
el Batlle d'Aigües
donava més o menys temps (segons sorteig), per a regar a cada
pagès segons la superfície que conreuava. La impaciencia
dels que, en el camp, esperaven el seu torn d'aigua portava a
petites picabaralles que s'havia de procurar que no depassessin
a fets punibles, car llavors es donava motiu a la intervenció
del Síndic
que havia de traslladar-se molt sovint al lloc de la transgressió
pera dictaminar si hi havia motiu per intervenir-hi el Tribunal
de Regants. Les sentencies d'aquest Tribunal,
format per 16 membres, eren inapelables. Amb el temps, I'import
de les multes als infractors del Reglament
de Distribució d'Aigües s'anaven tornant petites per la
depreciació de la moneda, per la qual cosa el Tribunal
havia de cercar en les infraccions tots aquells agreujants que
fessin pujar la multa a una quantitat que no fes riure. El Reglament
publicat I'any 1871 castigava a los
infractores de segundo grado con la multa de 20 a 150 reales,
(de 5 a 37,50 ptes.). Així sabem que un pagès de Sant Andreu
que havia alçapremat el tap d'una fibla I'any 1950, fou
castigat amb una multa de 300 pessetes, quan pels danys ocasionats
podia ser considerat com a infractor
de segundo grado, que li hauria costat, com a màxim,
l'exigua quantitat de 37,50 ptes. L'alçapremat que hem
esmentat no podia obrir gaire la fibla doncs estaven fixades amb
un cadenat que obria o tancava el guarda-recs segons I'horari
establert en el sorteig de Distribució
d'Aigües.
|
|
Aquesta distribució tenia lloc davant d'algunes de les casetes
d'obra construides al damunt dels diversos ponts que servien per
traspasar el Rec.
La reunió dels regants amb el Batlle
d'Aigües tenia lloc a les 7 o a les 8 del matí, i després
del sorteig s'entregava a cada regant la respectiva papereta la
qual expressava les hores de reg que li corresponien. També s'aprofitava
la reunió per a dialogar els pagesos entre ells sobre els assumptes
propis dels seus camps.
Un altre punt de reunió dels pagesos andreuencs era la Placa de
I'Església els matins dels diumenges on, fins molts anys després
de la nostra guerra, hi havia la venda de planter d'hortalisses.
Aquestes parades de planter eren L'última reminiscencia d'aquells
mercats setmanals que tenia Sant Andreu abans d'ésser anexionat
a Barcelona l'any 1897.
Una prohibició taxativa del Reglament
del Rec era la que deia que: no
podrá apacentarse ninguna especie de ganado en el cauce y márgenes
de la cequia ni dentro de los límites de los diez palmos que deben
quedar de camino y sin cultivo, en cada uno de los costados de
la misma, ni tampoco hacerse abrevaderos en ninguno de los puntos
expresados.
El sequier o guarda-recs, havia de vigilar que els veïns
no deixessin anar ànecs i oques al Rec,
i que no s'hi rentessin les nafres dels cavalls car infectaven
I'aigua. També que no s'hi tiressin massa pedres per a curar els
anaiguats ni escombraries ni enderrocs que omplien el llit del
Rec
i obligava a la neteja massa sovint. D'una manera especial s'havia
de vigiiar que ningú no tirés aigües brutes al Rec,
ni les residuals de cap indústria, doncs podien pejudicar les
viandes. Malgrat la vigilancia, de tant en tant, passava quelcom
que demostrava que aquestes prohibicions eren menystingudes. Una
vegada algú va abocar al Rec
aigües procedents d'una indústria d'adob de pells i va ocasionar
la mort de tots els peixos que hi havia en un safareig del jardí
de la Clínica Sant Jordi de la Placa de I'Estació.
Com que a Sant Andreu s'hi conreuava molt cànem i una de
les operacions consistia en amarar-los en basses per a la qual
cosa necessitaven molta aigua, ningú no podia prendre l'aigua
del Rec
sense el permís especial de la Junta
Directiva. Una de les basses més ben conservades, i que
fins la segona decada d'aquest segle encara serví, era les Basses
d'En Pep que estaven situades al costat de I'Escorxador,
junt on es creuen el carrer Sant Adrià i el de Ferran Junoy.
Les fibles o preses d'aigua del Rec
eren totes a l'esquerra del corrent excepte una que sortia arran
del molí de Sant Andreu i s'escorria per la part alta del poble
(Tramuntana), travessava el torrent d'En
Paixalet, i tocant els badius de les cases del carrer Santa
Marta (nombres parells) anava a morir altra vegada al Rec
junt a l'absis de la parròquia. D'aquest corrent s'en deia
el conducte,
el qual a més del regatge dels horts servia de safareig per a
rentar-hi roba. Darrera el carrer de Santa Cristina, junt on arrenca
el Passeig Torras i Bages, aquest regueró s'eixamplava una mica
i allí amb unes lloses inclinades cap a I'aigua, moltes dones
hi rentaven la roba. Dintre les prohibicions del Reglament
del Rec no hi figurava la que privés de rentar-hi roba,
doncs a tot el llarg delseu recorregut eren diversos els "safareigs"
instal·lats per a una tasca tan higiènica. La contaminació
del Rec
per efectes del sabó devia ser insignificant, car tots sabem que
el corrent, I'aire i el sol per si sols tenen ja un alt valor
depurador de I'aigua.
Com a element viu del desenvolupament del poble, el Rec
Comtal sempre ha estat un punt de conflictes i de lluites
pels qui no els consideraven com un bé públic d'utilitat ben notoria.
En el miler d'anys que té de vida podrien omplir-se dotzenes de
volums amb la història de les lluites, privilegis, qüestions
i ordenances que regulaven i castigaven I'ús d'un element tan
essencial per la vida de les ciutats.
|
