| |
Bon
dia, veïns i veïnes de Sant Andreu. Abans de res us vull dir que
no patiu. Em van dir que havia de parlar, si fa no fa, 20 minuts
i tot i que vaig dir que sí, no ho faré ni de conya. Estigueu
tranquils! Aquest any, peti que peti, el Cercavila començarà a
l'hora. I si no ho fa, no serà per culpa del pregó.
Evidentment, estic molt agraït a la comissió de festes
per haver pensat en mi, tot i que, posats a triar, conec un munt
d'Andreuencs que farien millor paper i, si calia triar un escriptor,
entre d'altres, tenim la Sonia Moll Gamboa, en Jaume Benavente,
en Feliu Formosa, en Jordi Begueria o en Ceferino Galán. La veritat
és que em sento molt afalagat però trobo que la tria és inquietant.
I no sóc l'únic que ho troba: la meva mare en saber que faria
el pregó, el primer que va dir va ser 'ai, que ens faran fora
de Sant Andreu'. No li vaig poder prometre res, perquè hi ha una
frase que va dir el meu pare que em ressona dins del cap. No recordo
quan ni perquè un dia li vaig sentir dir que 'si amb cinquanta
anys no pots dir el que penses, més val plegar'. Pel ressò d'aquesta
frase i potser perquè m'acosto als cinquanta, d'un temps ençà
cada vegada dic més el que penso. Això m'ha restringit força el
cercle d'amistats, però, en canvi, com deia en Lennon, m'ha dóna
els amics adequats.
Bé, i una vegada he passat pel bon dia, pels agraïments
i per la captació de la vostra compassió, per entrar en matèria
he de confessar que aquest balcó i l'edifici sencer, juntament
amb el Centre Cívic és el lloc de Sant Andreu que menys m'agrada.
Sempre l'he relacionat amb la burocràcia, l'arbitrarietat, la
dependència i amb totes les misèries i defectes del poder. En
aquest balcó, en aquest edifici, hi hem tingut de tot. Hi hem
tingut gent que hi tocava i que sabia què és Sant Andreu, però
hem hagut d'aguantar molta ximpleria i, com diuen ara els nanos,
molt 'postureig'. Hem vist gent que venia de l'Upper-diagonal
i que ens observaven com si fóssim una tribu exòtica. També hem
vist regidors que anaven acumulant tants càrrecs polítics i tècnics
que l'únic que podien fer per Sant Andreu era venir a esmorzar
a Can Roca, al Versalles o a can Rabasseda ¿I qui no recorda aquell
home que va passar de regidor invisible a alcalde de Barcelona
i després es va tornar a fer invisible? Sí, hi hem tingut tota
mena de gent, a qui dalt. Però tant és, perquè tots sabem que
molt sovint Sant Andreu no s'ha fet des d'aquest balcó sinó que
l'hem hagut de fer contra aquest balcó.
Fa poc ha entrat gent nova a l'Ajuntament. Alguns d'ells
són amics meus i els conec de tota la vida, a d'altres els acabo
de conèixer i d'altres no els conec de res. A tots, indistintament,
els desitjo que, que facin una bona feina i que, el poble els
honori. Jo seré el primer a fer-ho. Però si n'hi ha que han vingut
a passar l'estona, a deixar les coses com estan o el que busquen
un trampolí per a la seva carrera política, espero que quan saltin
del trampolí trobin la piscina buida o, com a molt amb un pam
d'aigua, just per no matar-se però, per deixar-s'hi totes les
dents.
I ara intentaré dir alguna cosa positiva o, com a mínim,
que no s'hagi dit repetidament en els anys anteriors. Però ja
aviso que no me'n sortiré gaire.
Dies enrere, quan pensava què diria avui, em va passar
pel cap que podia parlar del passat de Sant Andreu. Digueu-me
original. La idea era començar pels inicis històrics del poble,
perquè més de mil anys d'història sempre arreglen molt, i, tot
seguit, passar a parlar de les persones i els llocs estimats que
avui ja no hi són. Vaig pensar que, fins i tot, podria parlar-vos
dels andreuncs que jo he estimat: de la iaia Roser, de l'avi Joan
i en Joan Copons, el meu pare, i de tants amics i amigues estimades
que ens han deixat. M'agradaria molt parlar-ne, però no ho faré
perquè cadascú de nosaltres té les seves persones estimades. I
seria absurd i injust destacar-ne unes i oblidar-ne unes altres.
Amb tot, no puc evitar pensar que tots els que ens han precedit,
són part important del que som ara. Ja ho diu William Faulkner,
per a qui els andreuencs sentim devoció, 'el passat no existeix.
No és ni passat. El passat és ara i aquí'.
Però... parlant dels que ja no hi són, ¿Heu pensat mai
que els nostres morts són els únics morts del món que, en sentit
literal, són a l'altre barri? ¡Sí, senyors i senyores, resulta
que els morts del cementi de Sant Andreu, són a Nou Barris! Barcelona
els hi va enviar quan va fer la darrera divisió en barris i districtes
. Ja veieu la cura extrema amb que la Ciutat ens ha pensat i ens
contempla.
L'altre possibilitat que em va passar pel cap quan pensava
en el pregó, torneu-me a dir original, va ser parlar del present.
I vaig pensar que potser no era gaire bona idea perquè no estava
disposat a callar que tenim un Sant Andreu força desmanegat social
i urbanísticament, amb problemes d'integració i de pobresa, amb
dificultats claríssimes quan els veïns es volen autogestionar
o volen gestionar els espais que els pertanyen. Tenim un Sant
Andreu sempre pendent del que digui Barcelona, aquesta ciutat
que envia alegrament els nostres morts a l'altre barri i que darrerament,
amb perdó, però tots ho heu pogut comprovar, fa pudor de merda.
Un sol exemple: Recordeu, quan van arribar els ajuntaments democràtics.
Llavors, que era el moment d'apostar per la gent, pels col·lectius
i les entitats, l'Ajuntament de Barcelona espantat per la organització
de veïns i col·lectius, es van inventar els Centres Cívics i a
nosaltres ens en van col·locar un al carrer gran, que, tal com
diria el nostre gran Faulkner, és un autèntic NO MAN'S LAND, un
lloc de ningú. I encara sort dels "teatrerus" de Sant Andreu.
Però penseu en les exposicions, per exemple! Després de tres-cents
exposicions, les que tenen a veure amb Sant Andreu i les que tenen
cap i peus les podem contar amb els dits de les mans. Ara fa deu
anys o potser quinze anys vaig parlar amb la persona que dirigia
en aquell moment el Centre Cívic i us asseguro que si li donaves
una canuto no et feia una O. Ja n'hi ha Prou! La gent que heu
entrat a l'Ajuntament, heu de posar aquell equipament al servei
dels andreuencs, al servei de la cultura i al servei del poble!
Sí, tenim tot això i tenim aquest balcó... però també tenim
un munt de gent que vetlla per conservar i mantenir el que tenim
de poble i de comunitat; tenim gent que fa xarxa social, gent
que construeix, gent que s'implica, gent que es solidaritza, gent
que es troba i lluita, gent que dóna la cara en el àmbits més
diversos. Alguns d'aquests veïns van per lliure i d'altres formen
part d'alguna de les moltes entitats i col·lectius que tenim.
I no us faré un llistat d'entitats, perquè ja les coneixeu, però
no vull deixar passar l'oportunitat de felicitar la gent de 'La
Casa Asil', pels seu 150è aniversari. I no només els felicito
pels 150 anys d'història i de feina feta, cosa que els converteix
en una de les nostres entitats més antigues sinó la més antiga,
també els felicito perquè han engegat una nova etapa de renovació
i obertura al poble. I, posats a felicitar, també cal felicitar
'La Satànica de Sant Andreu' que acaba d'obtenir el premi "Best"
a la millor iniciativa original i innovadora pels seus 'Tres tombs
infernals'. Gràcies, 'Satànica de Sant Andreu', perquè un poble
sense festa, tampoc no és poble.
Després de pensar en el passat i el present, ja disposat
a passar a la història de Sant Andreu com el pregoner menys original
de tots els temps, vaig pensar en parlar del futur. És probable,
que, a poc que ens despistem, Sant Andreu desaparegui engolit
per la gran ciutat i la uniformitat, i quedi definitivament colgat
entre centres comercials i les idees absurdes que sorgeixin d'aquesta
casa i aquest balcó. Passarà això... O bé els andreuencs mantindrem
Sant Andreu i el sabrem fer créixer. És a les nostres mans! Ho
sento molt pels fans de Miquel Martí i Pol, perquè em consta que
a Sant Andreu també hi ha molta devoció per Miquel Martí i Pol,
però quan el poeta diu que 'tot està per fer i tot és possible',
no és gens exacte: ja hi ha un munt de coses fetes i moltes d'elles
molt mal fetes. Als Andreuencs ens pertoca conservar i mantenir
les que estan bé, proposar-ne i fer-ne de noves i desfer tot allò
que no ens ha portat mai enlloc ni ens hi portarà, com el Centre
Cívic.
Però qui som els Andreuncs? Som allò que les tietes en
diuen 'els de sant Andreu de tota la vida'. I som els que hem
anat arribant al llarg dels anys i dels segles des de les comarques,
i també des d'arreu d'Espanya. I som els que tot just acabem d'arribar
de països llunyans i de mar enllà. Sant Andreu és així i és això.
No tenim carnets ni papers. Un és de Sant Andreu perquè sí, perquè
vol, perquè se sent de Sant Andreu independentment que faci tres
generacions que viu al poble o faci tres dies que acaba d'arribar.
I mentre pervisqui aquest sentiment, Sant Andreu serà un poble.
En aquest sentit, per anar acabant, us vull explicar una
anècdota molt breu, però que té entitat de categoria.
Fa un any, encara no, es va celebrar un acte antifeixista
en aquesta plaça i un noia, que venia de Barcelona, micròfon en
mà, en referir-se a Sant Andreu, de bona fe, sempre deia "el barri":
"el barri de Sant Andreu això", "el barri de Sant Andreu allò".
De cop, un veí, es va plantar davant de la noia del micròfon i
cada vegada que ella deia "el barri de Sant Andreu" ell cridava
'Poble!', 'Som un poble!'. Era una mica estranya aquella insistència,
però, de cop em vaig adonar de qui era aquell veí cridaner i ho
vaig veure clar. Anys enrere, juntament amb altres andreuencs,
el veí cridaner va ser un dels iniciadors d'una campanya que ens
va portar a recuperar la Rambla vint-i-cinc anys després que l'enderroquessin.
Recordo, perfectament, que quan va començar aquella campanya per
recuperar la Rambla, moltes persones (el meu pare i jo mateix)
pensàvem que la Rambla mai no tornaria a Sant Andreu: que si els
cotxes, que si la modernitat, que si el futur, que si l'Ajuntament
de Barcelona, que si la gent d'aquest balcó... Però la Rambla
va tornar! I va tornar perquè aquells veïns van posar el poble
en marxa. I des d'aquí vull donar-los les gràcies, i de manera
molt especial, les vull donar a aquell veí per la seva insistència
i pel seu orgull quan cridava 'Som un poble'. Gràcies Xavier Gómez,
àlies Xagori, àlies Noi Follet, àlies 'un bon tros d'andreuenc'.
Barcelona té molts barris i uns quants pobles, nosaltres
en som un. Si els veïns de Sant Andreu tenim només una petita
part de la insistència del Xavier Gómez, si tenim d'aquest orgull
i d'aquesta voluntat; hi hagi qui hagi en aquest balcó, digui
el que digui Barcelona, passi el que passi, tindrem Sant Andreu
de Palomar per molts anys! Tindrem poble.
Veïns i veïnes, amb la Festa Major, tots sortirem al carrer:
els de casa bona i els més peces de cada casa, els pelats i els
peluts, els de missa i els de bar, els grans i els petits, els
antisistema i els sistemàtics, els heterosexuals i els homosexuals,
els motivats i els desmotivats, els guapos com nosaltres i els
altres... És el moment de viure més i millor el nostre poble.
I parlant de viure i de visques, ara sí. Ara arriba la
millor part del pregó, la part que hem de fer junts-toguether:
| |
Visca
la Festa Major!
Visca el poble de Sant Andreu!
|
|
|
|
