..En un moment o altre de la vida, tots busquem alguna cosa. Des de coses senzilles com objectes que no sabem on els vam deixar fins a d'altres més importants i difícils d'aconseguir com la felicitat. Persones com el Max o la Charlotte l'havien aconseguit trobant a la parella amb qui compartir no tan sols la vida sinó, naturalment, aquesta felicitat. Però als darrers dies, cap dels dos aixecava el cap.

Ell no podia evitar recordar en cada carrer del centre de Barcelona que el Iago s'havia convertit de la nit al dia en una persona coneguda i reconeguda entre els joves arrel de la campanya publicitària del seu pare. Això va generar èxit al noi i feina, molta feina que li va permetre viatjar i conèixer gent nova mentre que el Max es quedava sol i sense entendre per què ell no es podia alegrar per la felicitat de la seva parella.

Ella va trobar la felicitat en un autobús quan va conèixer a la Isabeleta. Des de llavors, res de dolent li havia passat a la Charlotte. Tot eren plans de futur. Van haver d'afrontar importants reptes i moments difícils com aquell en què la Isabeleta va haver de presentar a la seva família a la persona amb qui volia compartir la resta de la seva vida. Però inclús en aquells durs moments, la parella gaudia de la felicitat que les produïa tenir-se l'una a l'altra, felicitat que es va veure incrementada amb el naixement del seu fill.

Però tot això va desaparèixer de cop quan un dia, la Isabeleta va morir en un lamentable accident de cotxe i quan li van prendre al seu fill. A La Fusteria el Max prenia una cervesa amb l'Óscar:
- Després de tot el que t'he explicat comprendràs que volgués sortir de casa.
- És molt fort, Óscar. Descobrir que la persona que pensaves que era la teva germana en realitat no ho és...
- Estic desfet, Max. I el meu avi ni t'ho imagines. No soc capaç de descriure com em sento realment. Sembla que estigui vivint un malson.
- No és per a menys. I la Sandra també deu estar feta pols.
- L'ambient s'ha enrarit tant aquests darrers dies...
- I què fareu? Què penseu fer?
- No tinc ni idea... i tampoc em veig amb cor de pensar-ho.
- Els meus problemes al costat dels teus, no són res.
- Encara estàs malament amb el Iago?
- Sí, i em fa ràbia. Se suposa que hauria d'estar content per ell, pel meu pare. Tenen èxit, les coses li van bé a tots dos, hauria d'alegrar-me, i no ho estic.
- Potser, et sents al marge.
- No em sento. Ho estic, Óscar. Se suposava que formaríem un equip i al final s'han entès entre ells dos. Ara el meu nóvio apareix per tot arreu. Tothom pot gaudir d'ell menys jo. I mira que he intentat parlar amb ell, però entre viatges, desfilades, reportatges per revistes... no té ni un minut lliure.
- I això s'afegeix al calvari que deus estar passant per tenir a la presó a la teva mare.
- Aquest estiu està sent el pitjor de la meva vida. A vegades voldria pujar al vaixell amb el que vaig marxar amb el Quim, i tornar-me'n a anar. Al llarg d'aquests anys he anat perdent a molta gent que estimava. I ara que tinc al meu pare i al Iago, i a amics com tu o la K..., em sento més sol que mai.
- Tinguis paciència, amic meu. Tard o d'hora tot s'arregla. D'una manera o d'altra, tot s'acaba solucionant.

Se'ls hi acosta el Rafa:
- Nois, em sap greu, però haig de tancar ja.
- No és molt d'hora?
- Sí, però haig de marxar...
- I el Rai, on és? -pregunta el Max.
- A l'enterrament del seu sogre. Suposo que la setmana vinent ja estarà per aquí un altre cop.
- No sabia res...
- La veritat que ningú s'ho esperava. Bé nois, cinc minuts, d'acord?
- I tant, Rafa.
- Veus Max? No està sent un bon estiu, per ningú -li diu l'Óscar.

Després de tancar el pub, el Rafa va anar a veure als pares de la Isabeleta. La Nati va obrir la porta:
- Rafa, quina sorpresa...
- Bona tarda, senyora. Puc passar?
- Ara no és un bon moment..., el meu home dorm una estona i suposo que encara recordaràs que no té un bon despertar. Què volies?
- Vostès saben alguna cosa de la Charlotte? Fa uns quants dies que no sé res d'ella i estic començant a amoïnar-me.
- No, no sabem res.
- No? Jo em pensava que haurien volgut veure al nen aquests dies.
- Mira Rafa, no perdis el temps preocupant-te per aquella. Nosaltres estem bé.

De sobte apareix el marit amb el nen als braços:
- Nati, em sembla que aquest nen s'ha cagat. Rafa!
- No vaig dir-te que et quedessis al saló? -crida la Nati.
- Què feu amb el nen? -diu el Rafa -. Se suposava que la Charlotte havia de venir la setmana passada a per ell.
- I va venir, però no li vam donar.
- Com que no? I per què?
- Perquè és el nostre nét, fill de la nostra filla. La Charlotte no té res a veure amb ell.
- És la seva mare... Heu segrestat al fill de la vostra filla!
- Tenim tot el dret a cuidar-lo! Ella no és res pel nen..., nosaltres som els seus avis. No permetre'm que el nostre nét creixi al costat d'una dona soltera i lesbiana.
- Esteu cometent un error, Nati.
- No et fiquis, Rafa. Deixa'ns en pau!

La Nati li tanca la porta als nassos del Rafa que fa un últim intent per fer-los raonar:
- Us equivoqueu! Heu de tornar-li a la Charlotte el seu fill, no us adoneu del que esteu fent? Nati! Bernat!

El Rafa, frustrat i més amoïnat que mai, desisteix i se'n va corrent. Mentrestant, el Max, escoltava música estirat al seu llit quan entra el Iago.
- Hola guapo... -diu seient al llit.
- Iago, quina sorpresa!
- Veig que encara te'n recordes de mi -diu fent-li un petó després.
- La veritat és que et veig més als pósters publicitaris que a la realitat.
- Ho sé, i ho sento. Si arribo a saber tot el que passaria, no li faig el favor al teu pare. Però ara ja no ho puc parar, Max, i he d'aprofitar.
- Ho entenc, Iago. Però estic fotut, saps? Per la meva mare i per no entendre que a tu les coses et vagin bé. Em sento malament, em sento sol...
- No he deixat de pensar en tu en cada instant que hem estat separats, Max. Aquestes últimes setmanes, han estat per mi una autèntica bogeria i només ho he pogut suportar perquè pensava en tu. T'estimo, ho saps, oi?
- I jo també a tu, Iago, però se'm fa molt dur no estar amb tu.
- Ho sé, per això vull que et pensis bé això que vaig a dir-te.

El Max i el Iago es miren fixament als ulls.
- Max, m'han ofert la oportunitat de millorar com a model. M'han dit que tinc molt potencial, que puc arribar a ser uns dels grans. Però per arribar-hi, hauria de marxar a estudiar a Londres... ara, des de principis de setembre.
- Iago, això és ja...
- Sí, la setmana vinent, a finals. Però els he de donar una resposta.
- I ja has pres una decisió, suposo...
- Potser, et demano massa però..., vull acceptar i vull estar amb tu. Acompanya'm a Londres, Max. Comencen una nova vida, junts. Què me'n dius? Vindràs amb mi?

El Max es queda atònit sense saber què dir.

Sona el timbre a casa de la Nati i surt a obrir:
- Charlotte! Què hi fas tu aquí?
- No cal que intenti tancar-me la porta, senyora. Vinc serena i conscient del que he vingut a dir-li, a vostè i al seu marit.
- I què és?
- He trigat molt, però m'he dedicat aquest darrers dies a trobar al millor advocat que hi ha a Barcelona perquè porti el meu cas.
- Quin cas?
- Vull tenir al meu fill i si no m'ho permeten per les bones, ho faran per les males. Aviat tindran notícies del jutjat, senyors.
- Això mai! M'has entès? Mai permetré que te'n portis al meu nét...
- És el meu fill, meu i de la Isabeleta. I li demostraré que no té cap dret a quedar-se'l. Adéu.

La Charlotte se'n va mentre la Nati tanca la porta amoïnada. Es gira i es troba al seu marit, mirant-la.

Sempre busquem obtenir alguna cosa. Uns busquen respostes als seus dubtes...
L'Óscar mirava a la Sandra en silenci, mentre ella dormia.

D'altres consol en els seus éssers estimats...
L'Iris abraçava fort aquella nit al Rai després de soterrar al seu pare.

Alguns, intenten obtenir tot allò que sempre han volgut i fer-ho al costat d'aquella persona que més s'estima.
El Iago i el Max fan l'amor apassionadament.

Però no tot és fàcil d'aconseguir, ni tan sols fer justícia encara que es pensi que es té tota la raó.
- Passa, Rafa -diu la Charlotte -. Sento molt haver estat desapareguda, però havia de fer algunes gestions.
- He sabut això del Rafita i els seus avis.
- Sí, i per això t'he trucat. Hem de parlar.

-CONTINUARÀ ...

Channing