..El silenci ho envoltava tot mentre la Isabeleta era soterrada. Al cementiri s'havia congregat la família i molts amics, tots ells dolguts i desfets pel inesperat succés.

Hi ha moltes coses díficils de fer en la vida. Una d'elles, acomiadar-se d'una persona que estimes sense poder esperar resposta de l'altre. El buit que sentia la Charlotte en el moment en què enterraven a la seva parella era tan gran com indescriptible. I ja no tan sols per no tenir al seu costat a la Isabeleta, sino per ni tan sols tenir als pares d'ella que estaven més allunyats recolzats per d'altres familiars i amics. Darrere de la Charlotte només hi havia una persona, el Rafa. I amb ella, el seu fill, als braços, inconscient del que estava passant.

I pot ser, a primera vista no sembli difícil, però una trobada, una salutació també pot arribar a convertir-se en un acte complicat, ple d'emocions i sentiments contradictoris.

La Núria esperava asseguda l'arribada de la Clara. Li suaven les mans. La boca la tenia seca. Es trobava molt nerviosa. El soroll d'una porta la va posar en alerta. La seva mare estava a punt d'apareixer. La Núria es va posar dreta. Quan la Clara va entrar i totes dues es van mirar no van poder evitar somriure i començar a plorar abraçant-se i petonejant-se l'una a l'altra.
- Mama!
- Filla meva... Quina alegria veure't!
- Com et trobo a faltar, mare...
- Calmat, ja estem juntes un altre cop... Deixa'm que et miri bé... Has canviat, estàs molt més guapa, més dona. I en el fons, mirant-te als ulls, segueixes sent la meva nena petita.
- T'haig d'explicar tantes coses...
- S'han de separar, ho lamento! -diu l'algutzil -. Seguin i mantinguin les distàncies.

Totes dues la miren i l'obeeixen.
- Com estàs, mare?
- Estic bé, més serena del que jo em pensava.
- Sé que no és el moment però... on tenies el cap quan...?
- Quan vaig disparar? Només quan ets mare pots arribar a entendre el que series capaç de fer per un fill.
- Puc entendre perfectament... Mira.

La Núria treu una fotografia d'una butxaca i li ensenya a la Clara:
- És el Jordi, mare... És el meu fill, el teu nét.

La Clara trenca a plorar de la emoció sense que li surtin les paraules, tot i que no calen.

Quan l'enterrament havia acabat i la gent havia expressat el seu condol a la família, els pares de la Isabeleta d'acosten a la Charlotte que no li treu la vista al nínxol.
- Com està el meu nét? -pregunta la Nati.
- Tranquil, ha dormit tota l'estona.
- El meu marit i jo hem pensat que ens podríem fer càrrec de la criatura uns dies, mentre tu et restableixes... Deus estar passant-t'ho molt malament.
- Gràcies, però no cal. Estaré bé.
- Potser ara sí o almenys així ho pensis però creu-me, quan te n'adonis de què la Isabeleta ja no hi és, se't caurà el món a sobre i no voldria que el meu nét patís. Ho dic pel bé de tots dos...
- A més, segur que has d'arreglar moltes coses de papers i gestions -diu el pare -, i si nosaltres ens en cuidem el nen uns dies, pensem que estaràs millor i faràs amb més calma, tot el que hagis de fer.

La Charlotte es mira ara al nadó. Uns segons després, li fa un petó.
- Aviat la mare vindrà a buscar-te. Mentrestant, et quedes amb els avis, d'acord? I porta't molt bé, no li donis molta guerra a l'avia...
- Segur que no em donarà...

Després, la Nati agafa al nen en braços i se'n van deixant sola a la Charlotte. El Rafa s'acosta a ella, abraçant-se tots dos:
- Ho sento molt, Charlotte... ho sento, tot és culpa meva...
- No diguis això, Rafa. Va ser un accident, res més...
- Em sento responsable... En fi, que no et vull atabalar. Et deixo...
- No, Rafa, si us plau, queda't una estona més. No em deixis sola, necessito la teva companyia. Ets l'únic que se m'ha acostat...

El Rafa accepta i es queden tots dos en silenci, mirant el nínxol de la Isabeleta.

La Núria arriba al pis on l'esperaven la Carme i el Max, però ella acudeix a agafar al nen:
- Com està? Què t'ha dit? -pregunta el Max.
- Té moltes ganes de parlar amb els dos. Està tranquil·la. És conscient del que ha fet. S'ha posat més trista quan li he ensenyat una foto del seu nét.
- És normal que l'afecti. Per tots va ser una sorpresa -diu la Carme -. Per ella que està tancada, encara ho és més.
- Poc a poc la podreu anar visitant. Això li servirà per suportar millor el temps que es passi tancada.
- I tu com estàs? Ha hagut de ser dur per tu també...
- Una mica, Max. Després de tot aquest temps, retrobar-te d'aquesta manera amb la teva mare no és gens fàcil.
- Bé, doncs descansa. Si vols, aquesta tarda podem quedar una estona -diu la Carme.
- Estaria be. Jo no tinc res a fer. El Iago i el meu pare estan tan enfeïnats amb la campanya aquesta, que no els veig pràcticament res.
- Segur que serà tot un èxit -diu la Núria.
- Dimecres fan la presentació a gran escala, al programa aquest nou on està la Kristina.
- Doncs estarem pendents!
- Et deixem, Núria. Ja ens truquem.
- Molt bé, Carme.

Tots es fan petons, s'acomiaden del nen i se'n van. En aquest moment, surt l'Ingrid de la seva habitació.
- "¿Me lo dejas? Debería comer algo".
- Ara, un moment. Vull tenir-lo una estona.
- "¿Ya le has repetido a tu madre toda la historia?"

La Núria no respon res.
- "No sé cómo puedes dormir por las noches... Voy a la cocina."

L'Ingrid surt i la Núria es queda bressant al nadó mentre el mira molt fixament.

El Rafa va acompanyar a la Charlotte al pis que compartia amb la Isabeleta. Mentre ella estava asseguda al sofà, ell li prepara un cafè i li porta.
- Pren, et sentarà bé.
- Gràcies, Rafa. I no només pel cafè, sinó també per la companyia.
- De res. És una llàstima que ho estigui fent perquè la Isabeleta s'ha...
- Ella t'apreciava molt. Malgrat tot el que vau passar, ella sempre pensava en tu i bé, ja saps que havia pensat en tu com a referent masculí pel nostre fill. Pobret..., és tan petit i ja no coneixerà a la seva mare... -diu plorant.
- No ploris. Has de ser forta, Charlotte. Per tu i per ell. Ara només et té a tu.
- La trobo tant a faltar...
- Potser el que necessites és plorar ara que ja tindràs temps de recuperar les forces. T'esperen uns dies durs però t'ajudaré en tot el que calgui. I mira, almenys has tingut sort que els teus sogres se'n faran càrrec del Rafita... O sigui que desfogat.

La Charlotte s'abraça al Rafa i al final ell també acaba plorant.

Per la tarda, la Núria es disposava a sortir amb el nen per anar a veure a la Carme.
- "¿Dónde vas?" -pregunta l'Ingrid agafant-la mentre obria la porta.
- He quedat, no n'has de fer res.
- "Espera. Tenemos que hablar."
- Què vols ara?
- "Más dinero."
- Què dius ara?
- "Que o me pagas más o tu familia y tus amigos sabrán la verdad..."
- Com t'atreveixes a amenaçar-me?? Tu i jo ja tenim establert un acord...
- "Pero me he dado cuenta que era más importante de lo que al principio pensaba..."
- Mira, filla de puta... Tu mantindràs la boca tancada o tornaràs al forat on estaves, està clar?
- "Tú tienes más que perder que yo... Recuérdalo."

L'Ingrid mira desafiant a la Núria que agafa el cotxet i surt per la porta tancant-la amb força.

Quan val el silenci? Què estaries disposat a pagar per guardar un secret? Tot té un preu, però s'ha d'anar en compte o la mà que et dóna de menjar pot ser la mateixa que acabi amb tu.

-CONTINUARÀ ...-

Channing