..Avui és un dia de nervis per dues amigues que han defensat els mateixos ideals i que des d'avui competiran per guanyar un concurs de televisió. El que elles no saben és que més d'un està patint la mateixa sensació d'angoixa i neguit.

A casa dels Benjumea, la Canya i la Sandra ajuden al Ros a posar-se ben mudat mentre el Juan els observa assegut al sofà:
- "Debe ser la primera vez que te enfundas en un traje de chaqueta, chiquillo...".
- La primera i l'última, això li ben asseguro.
- No rondinis tant que estàs guapíssim -diu la Canya.
- Quin nóvio més ben plantat que tinc! -diu la Sandra fent-li una ullada.
- No t'oblidis de repassar una mica les sabates -diu la Canya.
- Estic fotent un ridícul espantós -diu el Ros.
- Ja veuràs com les càmeres no et deixen d'enfocar tota l'estona -diu la Sandra.
- "¿Y a qué hora tienes que estar en el plató?"
- D'aquí un parell d'hores... Arribaré suat amb la calor que fa.
- Em sembla que ja està tot, no Sandra?
- Bé, només queda una cosa... Óscar!!! -crida.
- Ja vinc! Un moment!!
- Què està fent el teu germà?

- Mireu, què us sembla aquesta? -diu l'Óscar entrant al saló amb una corbata.
- No ho estareu dient seriosament, oi? No em penso posar això!
- Va, home! Si així estaràs més elegant! -diu l'Óscar.
- "Recuerdo la primera vez que me pusieron una corbata. Fue para una boda de una prima. Tardaron más tiempo en conseguirlo que la novia en vestirse. No había manera. Pero al final, cuando me convencieron, la verdad que me quedó la mar de bien y todas las muchachas invitadas, se acercaban a mí."
- Jo no vull que se m'acosti cap "muchacha", senyor Juan. Jo vull anar còmode.
- Tu fes-nos cas, Ros, que aquí les dones son les que entenem de moda -diu la Canya.
- Va..., fes-ho per mi... I per l'Eli. És un moment molt important per ella...
- Està bé, però com hem vegi ridícul, me la trec!

Un cop semblava convençut, la Sandra li posa fent-li un petó.

Al bar Peris, el Fidel havia fet un gran desplegament de preparatius i mitjans perquè semblava que molts veïns anirien allí a veure a l'Eli i la K al concurs. Fins i tot, s'havia gastat una pasta en comprar una tele de plasma de 42 polzades perquè es veiés millor. La Trini i el Francisco son els primers en arribar.
- Què, Fidel? Ja ho tens tot a punt?
- Gairebé tot. El Gonzalo està acabant de preparar el pica pica i la Remei ha anat a comprar quatre coses que faltaven.
- No m'ho podia creure quan em va dir la Remei que l'havies agafat per treballar com a cambrera -diu la Trini.
- Jo després vaig penedir-me, no t'ho negaré, però haig de reconèixer que ho està fent molt bé, és ràpida i s'està traient més propines a la setmana que jo en tot un mes quan tenia El Pati a Sants.
- Si és així, bé està, Fidel -sentencia el Francisco.
- Va ninu, seiem abans que comenci a venir gent.

Mentre que a Sant Andreu els veïns i coneguts es mobilitzaven per gaudir del programa fent pinya, els concursants sortien de l'hotel on estaven aïllats cap a l'autobús que els endurien als estudis on s'emetria en directe, el concurs. Dins, cada concursant era assegut a soles, sense que poguessin parlar entre ells una norma que no impedia que la K i l'Eli es miressin de tant en tant sense aixecar cap tipus de sospita de que es coneixien.

La Remei caminava carregada de bosses, suant i cansada quan es troba amb el Rafa que anava en la furgoneta.
- Ei, on vas tan carregada? Necessites un cop de mà?
- Hola, Rafa! T'ho agrairia molt! El Fidel, que m'ha demanat que fes compres d'última hora. Està muntant el bar per veure allí el "Jo vull cantar". Quina sort que n'han tingut la K i la seva amiga, eh? Perquè no és fàcil que t'agafin per una cosa d'aquestes. Mira que jo més d'una vegada he pensat presentar-m'hi a un concurs d'aquests tipus Gran Hermano i tal, però després penso que amb el Mateuet, i tot el que xerren a les teves esquenes, que millor quedar-me com estic...
- Remei, perdona, vols pujar o què?
- Ah, sí Rafa, perdona.
- Doncs vinga, va! Et porto, però no xerris si us plau...
- Oi, d'acord, tranquil... no xerraré només el que sigui precís.

Quan la Remei carrega les bosses, puja al cotxe i el Rafa arranca i comença a circular. El silenci, però, dura poc:
- I com va anar això de l'altre dia amb la Isabeleta? M'ho van explicar i em costava d'entendre. O sigui que ella està amb una dona i totes dues han tingut un fill que li han posat el teu nom i ara tu ets el padrí del fill de la teva ex. No, si quan diuen que la ficció a vegades supera a la realitat, és que tenen molta raó, eh?
- Remei, vols callar, si us plau! -crida el Rafa mirant-la.
- Rafa, atura't! -crida ella.

El Rafa ha de frenar en sec perquè es passava un semàfor en vermell. Un cotxe que circulava correctament, també frena pensant que podien xocar. El Rafa, el primer que fa es treure el cap per la finestreta i demanar disculpes amb tan mala fortuna que la conductora de l'altre vehicle és una dona gitana que portava un munt de nens petits, tots ells, plorant de l'ensurt.
- Disculpi'm senyora... No m'he adonat -diu ell -. No ha passat res, oi?
- "¿Es que no ves por dónde vas? Ay, payo! Mira a mis niños, los pobres! Ay, que nerviosa m'has puesto! Ojalá la mala suerte te persiga durante cien días payo! por no estar en lo que tienes que estar!"

El Rafa la mira perplexe i fica el cap. Ell i la Remei veuen marxar a la dona:
- Has sentit el que m'ha dit?
- Em sembla que ho ha sentit tot el carrer. Però no li facis cas. Son només, paraules. Ai, mira, ja torna a estar en verd.

La resta del trajecte, cap dels dos va tornar a obrir la boca.

Aquella nit, els veïns de Sant Andreu van decidir reunir-se per veure la televisió, com es feia fa anys. Això demostra que hi ha coses q no canvien mai. L'ocasió ho mereixia. Dos persones a les que tothom coneixia estaven enfrontant-se a tot un repte que canviaria les seves vides. Mentre elles apareixien a l'escenari del programa, a casa dels Benjumea tot eren aplaudiments i riures; al bar Peris, els clients animaven amb crits i xiulades a les dues noies quan sortien en pantalla; la finca de La Sagrera era una festa.

I tots tenien en comú una cosa: nervis i patiment no per ells mateixos sinó pel que estava passant al concurs. Per com actuarien, per com sortiria tot. Son nervis d'emoció que a vegades, ens poden fer xerrar més del compte...

- I un cop que ja coneixem els noms dels dotze concursants -diu l'Àlex Casademunt, presentador del concurs -, i que he presentat als membres del jurat, us explicaré en què consisteix "Jo vull cantar". Cadascú de vosaltres interpretarà una cançó. La d'aquesta nit l'heu escollit vosaltres personalment però a partir del següent programa, els temes us seran assignats directament. Tindreu una setmana per preparar la cançó i passat aquest temps, demostrareu el que heu fet al nostre escenari. El jurat farà les valoracions pertinents i 4 de vosaltres sereu proposats per abandonar el programa. Un d'aquests serà salvat pels profes, un altre pels companys i el tercer per l'audiència. I on estudiareu, assajareu i composareu? Tot això ho fareu en una fantàstica acadèmia on tindreu al vostre abast, les últimes tecnologies, els mitjans més avançats i a un grup de professors i professores que us ensenyaran a millorar com a cantants... Perquè, senyores i senyors del públic: no sabeu quines veus hem trobat arreu de Catalunya! Ara de seguida ho comprovareu però abans saludem a la directora de la nostra acadèmia. Rebem amb un fort aplaudiment a la Beth!!

La fanfàrria del programa sona, el públic trenca en aplaudiments i apareix la Beth amb el cabell molt curt i molt somrient. Per la televisió fan un plànol per tots els concursants que semblaven estar molt animats. La K i l'Eli, per això, separades per quatre companys.

I el programa, després de la publicitat, va començar el seu desenvolupament. La primera en cantar va ser la K que va escollir un tema del Djavan titulat "Samurai". La Dora, la seva mare, va parlar emocionada abans de que la noia actués. El públic la va premiar amb una gran ovació. Més tard, l'Eli va cantar el tema "Les veus de Raixa" de la Maria del Mar Bonet. La seva actuació va ser impressionant i així li va demostrar el públic amb els seus aplaudiments.

- I mentre l'Eli torna -diu l'Àlex -, presenta'ns Noemí al familiar que ha vingut a recolzar l'actuació de la nostra concursant.
- Doncs sí, ell és en Ros germà de l'Eli, que com podeu veure, ha vingut molt guapo, molt elegant... Bona nit, Ros! Com has vist a la teva germana?
- Hola, doncs estic molt nerviós... Jo només volia dir que ha estat fantàstica i que la meva germana és la millor!

La gent aplaudeix mentre es veu a l'Eli somrient i emocionada.

- I també volia dir, si em permeteu -diu el Ros -, que li vull donar també tot el meu suport la Kristina, la K! Has estat collonuda tia! -crida ell entre els aplaudiments del públic.
- És que la coneixes? -pregunta la Noemí.
- I tant! vam estar sortint molt de temps com a parella, hem viscut plegats els tres...
- Molt interessant, Ros... -diu l'Àlex tallant la conversa -. Sembla que tenim dos concursant que es coneixien abans d'entrar al programa... Quines casualitats dóna la vida, eh?

I mentre el presentador posava un somriure fals, les dues noies es quedaven a quadres! Però ja se sap: son coses del directe, i dels nervis.

-CONTINUARÀ ...-

Channing