..Avui és un dia molt important per la Isabeleta i la Charlotte, la seva parella nascuda a Buenos Aires però que ha viscut a Barcelona durant gran part de la seva vida. I és que avui, bategen al Rafita, el fill que la Isabeleta va tenir fa uns mesos. El padrí estava però, més nerviós que les mares. S'havia de retrobar amb molta gent, entre ells, als seus ex sogres.

El Rafa parlava amb la Isabeleta que abraçava al seu fill, a la porta del santuari on anaven a celebrar l'acte simbòlic del bateig.

- No hauria d'haver vingut! Em sento molt incòmode. Els teus pares no em deixen de mirar.
- És normal, Rafa. Fa molts anys que no us veieu. Però tu tranquil que no et diran res.
- Això ho dius tu ara. Però quan em deixis sol, aprofitaran per clavar-me algun sermó. Que ja em conec als teus pares.
- Relaxa't..., tot anirà bé. I per cert... Gràcies! Vaig a parlar amb la Charlotte. Ara torno, i no te'n vagis, eh?
- No pateixis.

La Isabeleta s'allunya d'ell moment que aprofiten els pares d'ella per acostar-se al Rafa:
- Ai mare que ja venen... -diu el Rafa entre dents.
- Hola, Rafael! No pensaves saludar a la teva ex sogra?
- I tant que sí, Nati -diu amb un somriure postís.

Nati és una senyora a punt de fer els 60. Castanya, de cabells curts i ulls clars, és quasi tan alta com el Rafa però molt robusta. Dona de caràcter i a vegades massa directa.
- Això que fas t'honora, Rafa. Jo no sé en el teu lloc si hagués acceptat fer el paperet en una representació com aquesta.
- Nati, no comencis... -diu el Bernard, el seu marit.
- Molt bon dia, senyor. Com està? -diu el Rafa donant-li la mà.
- Mira..., m'hagués estimat més que la padrina fos l'altra i tu el pare de la criatura, però les coses van com van.
- Ja, ja m'imagino pel que deuen estar passant.
- No ho crec -diu ella -. Tanta congregació, tant puritanisme i mira com ha acabat. Quina vergonya!
- Nati, li hem promès a la nena que no muntaríem el numeret.
- Vaja, veig que vostès no estan massa d'acord en tot això... -diu el Rafa.
- Sincerament, ens hagués agradat que tot hagués anat d'una altra manera. Amb tu no és que la nostra filla estigués de meravella, però almenys, ets un home... En canvi ara... Que el Senyor la perdoni.
- Hauríem d'anar passant. Jo no sé ben bé com anirà aquesta cerimònia i potser és hora de saber-ho -diu el Bernard.
- Té tota la raó -diu el Rafa -. Per cert, va molt elegant senyor.
- Gràcies. Vinga estimada, anem-hi! Fins després, Rafa.

Els pares de la Isabeleta s'allunyen i al Rafa se li acosta la Charlotte:
- Preparat?
- No ho sé.
- Volia dir-te abans d'entrar que t'ho agraeixo molt que hagis acceptat. Per la Isabeleta i per mi, és molt important el teu gest.
- De res... Si en el fons em fa gràcia tenir un fillol... -diu somrient.
- Tan de bo els pares de la Isabeleta també sentissin que tenen un nét. Tu no saps tot el que hem hagut d'aguantar. Però bé, un altre dia quedem i t'ho expliquem tot millor.

La Charlotte, de sobte, abraça a un desprevingut Rafa per després entrar plegats al santuari.

A la finca de La Sagrera, entren la Sandra i el Ros, trobant-se a l'Eli estirada al sofà una mica trista.
- Ei, germaneta! Aixeca't! Encara s'han de fer moltes coses per aquí...
- Hola nois. No tinc moltes ganes de fer res, la veritat.
- Encara estàs així per l'Ivan? Tia, supera'l ja d'una vegada -diu la Sandra.
- No, no és per l'Ivan... Son coses meves..., ja passarà.

Sona el mòbil de l'Eli i es llença a agafar-lo:
- Sí? Sí? Digui'm? Qui ets? -diu entusiasmada -. Ah, no, no vull canviar de companyia. Bon dia.

I penja bruscament, llençant el mòbil al sofà.
- Però es pot saber què et passa? Igual estàs més panssida que les plantes del Patxu que t'animes com si t'haguessis pres alguna cosa del Markus.
- Res, no em passa res. Estic esperant una trucada, només és això.
- Una trucada? Quina mena de trucada? -pregunta el Ros
- Doncs... -diu amoïnada -, és que l'altre dia em vaig presentar a les proves de selecció per un concurs de la tele... una mena d'Operación Triunfo però a la catalana.
- Tia, ens estàs flipant, oi?
- No, Sandra. Us ho dic de debò. M'han dit que em trucarien avui per dir-me si havia estat escollida o no.
- Què forta que ets, tia! -diu el Ros.
- Mai m'hagués imagina't que t'interessés una cosa així.
- I mai m'havia interessat. Però l'altre dia vaig veure l'anunci a la tele i vaig pensar, per provar no perdo res. I no li vaig dir res a ningú.
- Però tu creus que et va sortir prou bé la prova? -diu la Sandra.
- Estic convençuda que les vaig agradar força. Però pot ser que busquin un perfil diferent, no ho sé.
- Va, germaneta, anima't! Que segur que t'han agafat!

De sobte, arriba corrents la K amb el seu telèfon mòbil a la mà i cridant:
- Tios! Tios! No m'ho puc creure!
- Què passa, K? -diu la Sandra.
- Respira i calma't... Què és el que no et pots creure?
- Què fort, què fort, què fort!
- Vols explicar-nos d'una vegada què és això tan fort? -pregunta l'Eli.
- Que m'han agafat! Que sortiré a la tele! No us ho volia dir, però he fet el càsting d'aquell concurs que vam veure a la tele..., te'n recordes Eli? I m'acaben de trucar! Haig d'anar a la primera gala!! Què fort!!
- I tant... -diu desanimada l'Eli.

La K s'abraça a la Sandra per celebrar la notícia mentre l'Eli mira decebuda al seu germà.

Al pis de la Clara, sona el timbre. El Iago va a obrir entrant el Beni molt excitat:
- Hola, on està el Max?
- Hola Beni... Doncs ficat a l'habitació.
- Encara estem així?



El Beni s'enfila cap a la porta del dormitori i l'obri:
- Max! T'haig d'explicar una cosa i necessito que m'ajudis...
- Beni? Què passa? Què fas? Vols deixar de donar voltes al voltant del llit?
- Max, ho sento, no l'he pogut aturar -diu el Iago des de la porta.

- És que és tan gros, és tan fantàstic que em fa por i tot... no sé si m'explico.
- No, no t'expliques gens -diu el Iago.
- Vols dir d'una vegada què et passa?
- El senyor Albiac, un dels clients més grossos de l'agència de publicitat. Vol contractar-me per dur la seva propera campanya. A que és fort?
- Però tu ja no treballes a l'agència...
- Això és el que fa que sigui tan fort! Està disposat a deixar-los penjats si jo em comprometo a fer-me càrrec de tot... Diu que soc un geni de la publicitat, que l'altra campanya que vam fer plegats, va ser tot un èxit. Les vendes del seu producte van experimentar una pujada del 35%! I no vol que cap altre li porti la publicitat.
- Doncs accepta i enhorabona -diu el Max sense ànims.
- Max, espavila coi! Que si us explico tot això és perquè jo tot sol no me'n podria sortir! Us necessito al dos, a tu i al Iago... Entre tots formaríem un equip impressionant per fer front al projecte!!
- Beni, tu t'has fumat alguna cosa... Jo no vull fer res, no tinc ganes de res.
- Max! No pots passar-te tota la vida ficat en aquesta habitació. Així no podràs donar un cop de mà ni a la teva mare que et necessita més que mai, ni a mi que soc el teu pare... O sigui que pel bé de tots, ja pots estar sortint d'aquest forat cagant llets o sinó te'n recordaràs de mi la resta de la teva vida... No sé si m'explico!!
- Perfectament... t'expliques perfectament...

El Beni surt de l'habitació i darrere d'ell el Iago.
- Ei, quina bona estratègia per fer-lo aixecar... Tota la història aquesta de la publicitat ha estat molt ben pensat.
- Què dius?? No era cap història... És de debò. Agafaré aquest projecte per aconseguir diners i pagar-li a la Clara un bon advocat que la tregui de la presó i entre els tres, ho aconseguirem!
- És genial, Beni! Em sembla una fantàstica idea! I per cert, de quin producte es tracta?
- Bé..., la veritat és que és un producte d'home... per l'home... bé, també per la dona però el fan servir els homes... ajustats... així, molt monos...
- Beni...
- Està bé... És roba interior, el senyor Albiac és propietari d'una marca de roba interior masculina. Per això havia pensat que tu encaixaries molt bé desenvolupant una part... diguem més... a veure com ho diria sense ofendre ni res... El teu paper seria més...
- No estaràs insinuant que jo...?
- Bueno... ho faries molt bé...
- No... ni parlar-ne...
- De què parleu?? -diu el Max un cop ha sortit de l'habitació.
- De res, fill, de res... El Iago, que està entusiasmat amb el tema de la publicitat perquè servirà per animar-te, aconseguir diners i fer-los servir per coses de profit... oi, Iago?

El Iago se'ls mira i accepta resignat davant la cara de satisfacció del Beni.

Pel vespre, el Rafa entrava a La Fusteria després de que s'acabés el dinar familiar amb motiu del bateig del seu fillol. Seu en una cadira al taulell.
- Què, Rafa? Com ha anat?
- No em parlis, Rai... Tu no saps la de comentaris que he arribat a sentir en aquell dinar. I els que he rebut de part dels meus ex sogres... Ha estat una equivocació fer-ho.
- Vols prendre res?
- Qualsevol cosa que sigui forta... I que sigui doble!

En un racó del pub estava asseguda l'Eli donant-li voltes al mòbil damunt de la taula. Entra la Sandra i seu amb ella.
- Per fi et trobo... T'hem estat buscant tot el dia i com tampoc responies al telèfon...
- Volia estar sola.
- Estàs fotuda per això de la K?
- No..., bé, en part una mica... Me n'alegro per ella. Ni tan sols sabia que s'havia presentat. Però bé, ella és molt bona i és normal que l'hagin agafat. A més, si ens haguessin escollit a totes dues, imagina't quina merda competir entre nosaltres.
- Això és cert. Ara la K necessitarà tot el nostre suport per guanyar el concurs i mira, no ha de saber que tu no hi participaràs...
- Sí, tens raó. Vaig al lavabo un moment. Pots prendre't el meu refresc si vols -diu l'Eli.

La Sandra es queda sola a la taula. Entra la Isabeleta a La Fusteria i s'acosta al taulell per parlar amb el Rafa:
- Hola..., podem parlar un moment?
- Sí, clar... -diu el Rafa sense ni tan sols mirar-la.
- Volia donar-te les gràcies per tot el que has fet avui per nosaltres. Sé que ha estat molt dur per tu.
- Sí, ho ha sigut. Però ara ja ha passat. Ara podem oblidar-ho tot.
- Oblidar-ho? No... Rafa, anava de debò això que et vaig dir. Volem que formis part de la nostra família. Que passis temps amb el teu fillol... Que et sentis a gust amb nosaltres.
- Dir-ho és molt fàcil, Isabeleta. Però com ho fem, eh?
- Mira, de moment, pots venir a sopar a casa aquesta nit. I mirem els vídeos que hem gravat, les fotos... I pot donar-li el sopar al nen si vols... Què me'n dius?

El Rafa mira a la Isabeleta sense saber què dir i després mira al Rai que li somriu. Es gira cap a ella:
- D'acord, a quina hora és el sopar?

Celebrem tantes coses al llarg de les nostres vides... Fets importants com un bateig d'un nadó innocent que ha de créixer en una llar diferent a la d'altres nens.

La Isabeleta també somriu i abraça al Rafa.

Ens alegrem per feines que s'aconsegueixen, per nous projectes que poder fer que tirem endavant i que reconeixen el nostre talent.

El Max, el Iago i el Beni es fan una abraçada conjunta.

I donem suport als amics quan més ho necessiten. Tot i que a vegades, les coses es poden complicar més del que esperàvem...

L'Eli torna del lavabo i seu. La Sandra la mira fixament:
- Què passa res?
- T'han trucat, els de la tele, ara mateix... També t'han seleccionat.
L'Eli es queda pàl·lida.

-CONTINUARÀ ...-

Channing