"CONSEQÜÈNCIES"

..Els esdeveniments ocorreguts fa una setmana han portat conseqüències de tota mena.
La menys perjudicada és la Loli, que ha vist com les il·lusions de participar en una aventura com la que li van proposar, s'esvaïen.


La Juani amb el nen està al sofà, al costat del Gabriel que llegeix un diari. Entra la Loli al menjador:
- Torno de seguida.
- On deies que anaves? -pregunta ell.
- A la parada. He de rebre una comanda de gènere. Dilluns obriré i tot ha d'estar llest -diu molt seriosa -. Total, es veu que m'he de passar tota la vida ficada a la parada.
- Mama, per favor...
- Sí, tens raó. Millor serà que marxi abans que emboliqui la troca. Adéu.


La Loli, disgustada des de feia dies, es mostrava molt esquerpa amb el Gabriel. Pensant que la feina de l'anunci li faria més mal que bé a la seva esposa, el Gabriel no podia evitar alegrar-se de que res hagués sortit bé. Però tampoc feia res per animar-la.

- Hauries d'estar més per la mama...
- Jo?
- Sí, tu. Des que vaig tornar, des que va perdre la feina, està amb la cara llarga. I vosaltres no es que hagueu parlat molt aquests dies.
- No sé, ella sabrà.
- No, pare, has de ser tu qui l'animi. Et necessita al seu costat més que mai per no sentir-se una inútil que l'únic que sap fer es vendre roba en un mercat. No te n'adones? La mare s'ho està passant molt malament...
- Si no s'hagués ficat en aquell embolic de la publicitat, ara no tindríem aquesta conversa.
- La mare necessita canviar, fer coses! I si perd una oportunitat no l'has d'enfonsar amb la teva indiferència. Imagina't tu quan et van oferir l'oportunitat de tocar al grup de rock aquell... Què hagués passat si després de fer-te il·lusions tot s'hagués anat a la merda? -li retreu la Juani -. Pensa-ho, pare, perquè a vegades sembles més criatura que el teu net.

I dit això, la Juani s'aixeca amb l'Éric i es fica a la seva habitació.

El Gabriel, uns segons després, tanca el diari, el doblega, el deixa sobre la taula i marxa del pis.

Minuts més tard, arriba a la parada on la Loli espera encara a que arribi la seva comanda.
- Què hi fas aquí? -diu ella de braços plegats.
- He vingut a donar-te'n un cop de mà.
- No calia, ja tinc experiència fent-ho jo tota sola.
- No cal que et posis així. Vull ajudar-te de debò, i disculpar-me pel meu comportament. No podia arribar a imaginar que pogués fer-te tanta il·lusió l'assumpte aquest de la publicitat... He estat un egoista, ho sento molt de tot cor.
- Estic molt disgustada amb tu. No m'has recolzat en cap moment... Volia acceptar només per fotre't a tu, perquè no entenia la teva indiferència amb tot.
- Ho lamento, no sé què més puc dir...
- Res..., no vull tampoc estar així. Però d'ara en davant si torna a passar una cosa semblant, espero que deixis les teves manies a una banda i pensis més en mi.
- Ho faré, t'ho prometo.

El Gabriel fa un petó a la Loli i d'aquesta manera deixen solucionat el problema que tenien.


Els malsons en canvi, només havien fet que començar pel Fidel, el Salva i la Marina. L'Amorós havia perdut el pis que la Isabel l'havia deixat després de la tràgica explosió que havia costat la vida a la Pilar i a l'Aleix. Com a conseqüència d'això, es va avisar a l'Àlex dient que s'havia de suspendre el viatge que tenia previst fer per passar amb ell aquesta setmana.


El dia després a l'explosió, el Fidel contemplava l'edifici i els danys que l'accident havia produït. No tenia opcions de poder tornar. L'assegurança cobriria moltes despeses però encara hauria d'invertir molts diners en arreglar els desperfectes. Però no eren els diners el que més greu li sabia, sinó el no poder veure al seu fill.


Una mà va recórrer l'esquena del Fidel fins que va acabar recolzada a l'espatlla.
- Ho sento molt -diu l'Empar.
- Gràcies. No em podien anar bé les coses..., era massa utòpic. Però tampoc calia això...

- Aviat podràs tornar al pis.
- Sí, ja ho sé... però mentrestant, el meu fill es queda sense venir. I ja fins Nadal no el podré veure.
- No perdis l'esperança, Fidel. De moment, on penses viure?
- La Maise m'ha ofert casa seva. Ahir ja vaig dormir allí però no em ve de gust tornar a fer nosa.
- Vine al meu pis. Tu em vas acollir quan ho vaig necessitar i ara és el mínim que puc fer per tu.
- Gràcies Empar, però...
- Però res. Està decidit.
- D'acord. Gràcies -diu ell fent-li un petó a ella a la galta -. El millor de tot és que no he de portar equipatge ni res...
- És clar. O sigui, que podem anar ara, no? Tampoc et fa bé estar-te aquí mirant l'edifici. Va, anem, preparem un pica pica, i si vols després, sortim de compres.
- Gràcies, de debò.
Tots dos es van posar camí a casa de l'Empar.

Quan van arribar, ella li tenia una sorpresa preparada al Fidel. Al saló d'aquell pis s'hi estava la Isabel amb l'Àlex. La cara d'alegria que van posar tots dos va arribar a emocionar a les dues dones.
- Però què feu aquí?
- Després de rebre la trucada de la Maise per dir-me el que havia passat, vaig pensar que el millor era suspendre el viatge -diu la Isabel.
- Però aquest matí, a primera hora, ens ha trucat l'Empar... -diu el nen.
- Em agafat el primer vol que sortia cap a Barcelona i aquí ens tens. Però si molestem, marxem, eh?
- Mama!!
- No, no molesteu, al contrari... Em sembla que mai m'havia alegrat tant de veure't, Isabel. I al meu fill!! -diu tornant-lo a abraçar -. Moltes gràcies, Empar. Això t'ho dec.
- No em deus res tonto. Ho he fet encantada.


Sempre es pot sortir del forat sigui gran o petit. La mida és la que nosaltres volem posar. I si no som capaços de fer-los petit, afortunadament hi haurà algú al nostre voltant que ens podrà donar un cop de mà.
L'Àlex s'hi va estar a Barcelona tres dies més. I el Fidel els va gaudir amb tota la intensitat que va poder. Després, ell i la Isabel es van tornar cap a San Sebastià, just el mateix dia que soterraven a l'Antònia.


Les vacances del Salva i la Marina van acabar en tragèdia quan van tornar del viatge. Mentre eren fora, el Salva només va trucar un cop a la seva mare, en el moment d'arribar al seu destí. I al no respondre, tampoc li va donar més importància de la que podia tenir. Però al tornar a casa, una de les primeres coses que ell va fer, va ser visitar a l'Antònia. Quan després d'insistir uns quants cops, ella no va respondre, va tornar al pis de la Marina per agafar les claus del pis. Pel camí es va trobar amb una Trini una mica amoïnada perquè feia dies que no veia a l'Antònia. La cara de preocupació del Salva cada cop era més notòria. Un cop va aconseguir les claus, va tornar al pis, va obrir i va sentir l'aigua de la dutxa corrent. Van entrar al bany i van veure una dantesca imatge... El cos sense vida, ple de mosques i en procés de descomposició de l'Antònia. Mentre el Salva es tirava de genolls al terra per plorar la seva tràgica pèrdua, impressionat per la trobada, la Trini emocionada, entrava al bany i obria la finestra per ventilar-ho tot. Després va ser ella l'encarregada de trucar a l'ambulància.

És cert que la mort mai avisa i també que no és fins que et mors quan algú se n'adona de la quantitat de gent que podia estimar a la persona que ha mort. El cementiri on es va soterrar a l'Antònia estava ple. Molt dolor, molta angúnia, i un sentiment de culpabilitat que pesava massa i tot en el pobre Salva.


A vegades, tots voldríem tenir el poder de tornar enrere i canviar les coses. Però el que està fet..., està fet. La Marina que tant va patir amb la mort del Jose, ara havia de ser forta i estar al costat de l'home que s'estimava. El Salva es va veure recolzat per molts amics, fins i tot per l'Eva, que havia passat uns dies absent de tot el que l'envoltava. Però aquesta, és una altra història.

-CONTINUARÀ
DILLUNS 04 DE SETEMBRE...-



Channing