"ELS SOMNIS"

..Des que eren petits, l'Óscar Benjumea i el Carles Ballester anaven a tot arreu plegats, jugaven plegats i fins i tot alguna vegada, es barallaven plegats. Però així son els nens.
I des que els seus fills eren petits el Paco Benjumea i l'Ignasi Ballester somiaven amb que arribarien a ser els pares d'unes grans estrelles del futbol. Per això després de classe, es quedaven jugant, o anaven al centre de preparació física per a entrenar, o començaren a jugar en equips juvenils. I tot sense preguntar-se en cap moment si aquell era també el somni de la canalla.
Anys més tard, l'Ignasi Ballester ha vist acomplert el seu somni. El Paco Benjumea, no.


- Estic molt content per tu. Per fi podràs començar a entrenar amb el primer equip!
- Gràcies amic -diu el Ballester -. Saps? Avui em fan una entrevista a l'Sport. Si vols venir?
- No puc, he quedat amb la Canya, però segur que et sortirà de conya.
- I com està el teu pare?
- No massa bé. Fins que es celebri el judici, ha de presentar-se al jutjat cada setmana. Jo cada cop el veig més ensopit. Res no li ha sortit bé a la vida. I per una cosa que li feia il·lusió i tampoc li ha sortit bé.
- Això de la russa?
- Sí, fixa't el que ha fet per ella...
- Trobar parella per internet, què fort!
- Sí, i per cert, a veure quan et fas tu una..., que ara que seràs famós hauràs de triar -diu l'Oscar rient -. Bé, me n'haig d'anar.
- Jo també. Et truco aquest vespre i t'explico com ha anat l'entrevista.

L'Óscar caminava pel passeig marítim agafat de la Canya quan es troben passejant als Xurris.
- Ei, Beni.. Susanna!
- Què tal? Com va parelleta?
- Ja veieu, tot molt bé.
- Sí, el Max ens va explicar que vau tornar junts un altre cop, com nosaltres -diu el Beni -, perquè si el destí diu que s'ha d'estar junts, doncs s'ha d'estar, no sé si m'explico oi?
- No el feu cas nois -diu la Susanna -. És molt maco estar amb la persona que t'estimes.
- Ara que tinc parella no sabria estar-me sense ella -diu la Canya -. L'Óscar és el millor que em podria haver passat.
- A veure si el Max també la troba -diu el Benjumea -. Que al teu fill ja li convé airejar-se una miqueta.
- Ui, em sembla que fas tard nen! Tinc la sensació que ja està amb algú.
- En serio? No me n'ha dit res -diu l'Óscar.
- És el que tenen els gais, son més reservats, no sé si m'explico...
- Beni!! Si el teu fill no ens vol explicar res, tampoc ho ha de fer. És la seva vida!
- Tens tota la raó Xurri! Ai!!! No sé què faria sense tu! Bé, nosaltres continuem...
- Molt bé, fins aviat!
- Adéu...

En un parc prop de la plaça de les Glòries, el Max passeja amb companyia.
- I com t'ha anat l'entrevista, Carles?
- Més curta del que jo em pensava, però ha estat força bé.
- Aviat et convertiràs en una persona coneguda...
- No ho crec.
- Sí, i et demanaran autògrafs i t'encolomaran unes quantes noies... així és la vida dels futbolistes.
- Max, ja saps que no puc explicar-li a ningú. Pensava que ho entenies.
- I ho entenc, Carles, però t'estimo. Portem mesos sortint d'amagat i no vull que res d'això nostre canviï.
- No canviarà!
- Com ho saps? Com pots estar tan segur?
- Perquè jo també t'estimo, Max...

Estimar-se no és cap delicte, almenys per a moltes persones. Però als ulls de segons qui, pot ser una bona oportunitat per aprofitar-la. El petó que el Carles li estava fent al Max no era tan privat com ells es podrien pensar.

Al dia següent, al barri, tothom anava ple comentant l'entrevista del jove Ballester al diari Sport. Per aquella gent, en Carles era el típic noi al que havien vist créixer i que ara feia realitat el seu somni de jugar al Barça. I la veritat, que tothom estava content, encara que per motius diferents.

- Mire abuelo. ¿Ha leido la entrevista del Carles?
- Sí, hijo, sí. Al Pati todos lo comentaban. Hay que estar muy orgulloso de ese joven. Si sigue así, llegará muy lejos.
- Y pensar que yo podría ser el que hoy saliera en el Sport.
- ¿Te arrepientes, hijo?
- No, abuelo, en absoluto. Y soy muy feliz por mi amigo. Yo nunca quise ser futbolista pero a él, en cambio, siempre le hizo mucha ilusión.

A casa dels Ballester també estaven molt orgullosos d'on havia arribat el seu fill:
- La teva mare i jo em decidit anar a dinar a un bon restaurant al Passeig de Gràcia. Perquè no convides a algú amb qui voldries anar?
- I a qui vols que convidi, pare?
- No sé..., a algun amic... O amiga, com tu vulguis.
- A quina hora marxem?
- Reservaré taula per dos quarts de tres, et sembla bé?
- Sí, pare, perfecte.
- Bé doncs decidit.

El Carles està assegut a les escales al costat del "Rápido" del senyor Juan, quan arriba el Paco Benjumea.
- Bon dia, nano -diu mig somrient -. Ja he llegit el que ha sortit publicat. Ja ets famós!
- No tant, senyor, no es pensi.
- I què feies aquí assegut a les escales?
- Esperant al seu fill. He tocat el timbre però no obre ningú.
- Haurà sortit a comprar amb el seu avi. A aquestes hores deu ser el més segur. Però puja i l'esperes dalt.
- No cal, ja m'espero aquí.
- No home no. Vine i et poso alguna cosa per beure.

Un cop al pis, el Carles seu en una de les butaques mentre espera al Paco a que li porti alguna cosa per beure. Quan arriba, el Paco seu a l'altra butaca i li dóna el got.
- I havíeu quedat l'Óscar i tu?
- No, no. El volia convidar a dinar. El meu pare m'ha dit que portés a algú i havia pensat en l'Óscar, el meu millor amic.
- Sí, noi, sou amics des de pràcticament sempre. Però em sorprenc que vagis amb el meu fill i no amb el Max.
- Amb el Max? -diu el noi canviant-li completament la cara.
- Clar, el Max, amb qui ahir et vaig veure fent-te uns petons... i ves a saber tu quantes coses més! -diu el Paco amb un to de veu més sever.
- Em sembla que marxo -diu el Carles aixecant-se.
- Això, fuig, marica de merda... Se't va oblidar explicar-ho a l'entrevista.
- Si us plau, pari! No vull que ningú ho sàpiga! -diu mig plorant el jove.
- Quina pena em fas... No sap el Barça el que està ficant al seu equip. Escolta'm bé..., jo callaré, no li diré a ningú que ets un marica fastigós, però tu...
- Què...?
- Tu hauràs de renunciar a jugar amb el Barça!
- Això no m'ho pot demanar... No m'ho pot fer!
- L'Óscar havia de jugar al primer equip, no tu... I ara ja saps, si no veig cap resultat tothom sabrà el que ets. I ara fora de casa meva...
El Carles mort de por, surt del pis del Benjumea mentre el Paco es queda vermell i amb la respiració agitada.

Els somnis ens podem fer coses que mai haguéssim imaginat. I el Paco volia aprofitar l'oportunitat que tenia. Si el seu fill no va aconseguir el que ell com a pare va somiar, no permetria que una jove promesa del futbol que havia somiat amb l'èxit, ho aconseguís malgrat que havia fet mèrits propis per arribar-hi.

-CONTINUARÀ DIVENDRES 28...-

Channing