.. Setmana de retrobades i d'emocionants comiats.

D'una banda, la Teresa reviu la seva infantesa, sembla que retroba la seva amiga de l'ànima, la Pepita, una amiga de l'escola que li havien fet creure que era morta.

Però la Teresa no les té totes, sembla ser que l'amiga no recorda determinades situacions que van marcar les seves vides a l'escola. I la Teresa, dona de caràcter, no en vol saber res.
Se li han remogut massa coses per dins com per pair que la seva germana de sang és la Pepita que ha trucat a casa seva; no pot ser.

Però precisament és aquest detall de la promesa de sang el que finalment retroba les dues amigues, convençudes ja una de l'altra, davant de la casa que les va veure créixer i jugar tantes tardes de la seva infantesa.

Un comiat emocionant, que no va amb el caràcter del noi, és el del Gus. Després de tants dies de donar-hi voltes, la Mar i ell sembla que es diuen un adéu massa precipitat i dolorós.
Però els guionistes del cor es llueixen amb una escena pròpia dels millors guions estil Hollywood, i ens mostren un tele-comiat (per la distància i pel mitjà emprat) que ens fa saltar les llàgrimes a tots. Fins i tot les dels preciosos ulls de la Mar davant la càmera...

Un comiat, aquest ben merescut: el del Bryan, que només busca tenir temps lliure per cuidar del seu cos i no pas de la seva butxaca, que aquesta és feina de la nòvia.

La que també sembla que queda acomiadada, per una banda, és la Rosa, i no ben bé acomiadada sino no-contractada, la Núria... totes dues han demostrat que la feina i els diners no ho són tot, i que la seva amistat està per damunt de qualsevol altre interès.

El lloro de la Roser també sembla que s'ha acomiadat de la família, segurament fart de sentir tants crits entre la seva mestressa, el Santiago i la Pilar, que sembla que la relació a tres no cualla, si més no, perquè la que queda fora és la Roser, i els gelos no són bons consellers.

Una retrobada, que encara no sabem si serà bona o no, entre la Montse i el Sàhara, que per primer cop reconeix que no ha tingut "collons" per fugir, aquest cop, i es declara a la perruquera.

I el David i l'Ivan, que no sabem si s'acomiadaran mútuament o tancaran els ulls per llançar-se a l'abisme, endeutar-se encara més i apostar fort pel negoci, tibant de la corda cadascú per la seva banda.

Baulena