.. El Martí va a veure la Rut i li diu que se’n va uns dies a Sevilla per feina. La noia segueix amoïnada pel Jordi, i el Martí, pagat d’ell mateix, li diu que segur que tornarà. “No t’oblidis de mi”, conclou ell abans d’anar-se’n; “i si tens cap problema, em truques”.

El Fede segueix notant coses rares al seu local, malgrat el ràpid canvi de pany efectuat per l’amic del Paco.
Demana al Marcel que li deixi un parell de dies la camera que s’ha comprat, però el periodista l’engega, enviant-lo a parlar amb l’Assun.
La Núria arriba a temps de sentir un “gràcies” sarcàstic del Fede i aprofita l’avinentesa per demanar-li si sap què li passa al seu amic. I el Fede respon que el Marcel pensa més en els morts que en els vius...

Però, més tard, amb motiu de la represa dels assajos de l’obra, la Núria va a casa del Marcel per proposar algunes correccions a una cançó... i quan el noi s’allunya un moment sona el mòbil. Ella, prudent i discreta, l’agafa i sent que demanen per l’Iñaki... El Marcel li agafa de seguida el telèfon i queda per diumenge... Quan la Núria l’interroga sobre aquest canvi de nom, ell s’excusa dient que és un amic que li diu així perquè té cara de terrorista.

A can Fabra, preparen el dinar avançat per l’aniversari de la Marta. La Dora va a la farmàcia per demanar al seu marit que facin un esforç per tenir un dinar tranquil, tipus família feliç. Ell assegura que sí, que no hi haurà problema i tots dos intercanvien una sèrie de frases que volen ser amables però que resulten tristes.
El dinar se celebra sota tots els tòpics haguts i per haver, amb pastís, cançó d’aniversari i bufada d’espelmes inclosa. L’estampa podria ser arrencada d’una de les primeres seqüències d’American Beauty, fins que la K comença a fer preguntes capcioses, com ara que si poguessin tornar enrere, si canviarien alguna cosa, que si es tornarien a casar...
I en el primer moment de tensió de la parella Fabra, la noia, que acumulava les ganes de marxeta des de l’aperitiu, esclata i diu que ja en té prou de la comèdia, que la Marta ha de saber en quin cau es fica... i se’n va indignada.

L’Empar esmorza amb el Quim i el Max. El lampista està espitós i proposa d’anar un dia al Liceu a la noia. Ella comenta al noi que el Quim està de bon humor...
Però parlant amb un company de feina que ha treballat amb alcohòlics, aquest li diu que és estrany que el Quim estigui tan content si està fent esforços per no beure, que el més probable és que ho faci d’amagat.
I ella, aprofitant que va a sopar a casa del lampista, investiga una mica i averigua què hi ha dins dels envasos de sucs. El Quim se n’avergonyeix però l’Empar li fa veure que així no pot seguir.

En una residència de la Tercera Edat, el Borja i son pare acomiaden a l’Alfons, que camina perfectament però que ha estat confinat allà pel seu fill.

El Jordi arriba a ca la Rut al vespre per recollir els patracols que li quedaven per endur-se. Ella vol parlar però l’home es limita a fer el que ha vingut a fer.
Sona el timbre i la Rut obre la porta: di demanen que firmi la recepció d’uns papers notarials. Contra el consell del Jordi, ella signa... i quan mira el que ha signat, decobreix que és una carta en la que se li comunica que si, en el termini d’una setmana no ha abonat l’import de la casa, aquesta passara a mans de la empresa estrangera per la qual treballa el Martí.
La Rut mira el Jordi, desconcertada, però ell es limita a dir: “aquest polvo t’haurà costat bastant car...”, i se’n va.

Avui se sabran el resultats definitius de les anàlisis de l’Isaac i, el mateix dia, la Cari convenç a la Teresa perquè vagin a san Just Desvern a demanar per l’Alfons.
Arriben davant la casa i veuen el Borja amb els seus pares que pugen al cotxe. La Cari, com que no arriba a temps de parlar amb ells, pregunta a una veïna per l’avi... i ella diu que està segura que allà no hi viu cap persona gran...

La Teresa torna a casa trista i nerviosa, però allà l’espera una notícia: l’Isaac no només està bé, sinó que la setmana que ve serà amb ells... I la Teresa s’emociona i arrenca a plorar d’agraïment, de joia, d’emoció i per ofegar la tristesa que la corprèn.

Spock