.. L'arribada del Martí sembla portar noves de prosperitat, o almenys així ho veu la Rut: l'home proposa al Jordi una feina amb comissions sobre les vendes de ves a saber quins productes i, si tot va bé un sou fix, en un futur proper . El Jordi escolta mantenint la calma, però quan el seu ex soci ha acabat, el fa fora de casa, davant l'estupefacció de la Rut.
Més tard, tots dos fan dissabte i el Jordi constata que a la casa hi ha més merda que al pal d'un galliner (si se'm permet la traducció literal) i assegura que, el primer que faran quan tinguin diners és contractar una dona de fer feines... però ja se sap que això de compartir feines de neteja i sanejament provoca mal rotllo, i la Rut i el Jordi fan honor a la màxima.

Més tard, quan el Jordi no hi és, El Martí torna a veure la Rut i di diu que miri de convèncer el seu noviet, que la feina és addient per a ell; la Rut assegura que el Jordi és a punt d'arribar i que no els convé que els trobi conspirant, així que l'home agafa l'oportunitat al vol i convida a sopar la Rut per parlar de negocis. Queden que ella el trucarà.

I per prosperitat la del Paco. Quan el marit de la Isabeleta, esperonat per ella, es troba el pare del Fede, aquest li allarga el sobre amb els diners però li explica que a la Tona li falta un fadding d'alta velocitat (?) i que, si no el pot comprar, perdrà la feina...
El Rafa no només accepta esperar un parell de dies a cobrar, sinó que li deixa al Paco tres-cents €uros més perquè la tona pugui comprar l'andròmina.

I quan el Rafa li explica el que ha passat a la Isabeleta, aquesta perd l'oremus, que en el seu cas es tradueix en la manca de probervis per descriure com és de ruc el seu marit; així que sense embuts de cap mena ni caritat cristiana, el titlla directament d'idionta. I és que, amb congregació o sense, la pela és la pela.

Tot està preparat per la festa del Xavi: la Mari ha deixat casa seva per fer-la, i s'han esmerçat a guarnir-la i a guarnir-se en pla "Xiquiparc". Quan comencen a arribar els amics, el nen assegura que s'enyora del David...
I el David ha decidit no anar-hi, però el Peris l'esperona dient-li que se'n mor de ganes i que, si no té un regal, que li'n porti un de quan ell era petit, com ara aquella baldufa que el propi Peris va regalar al seu fill quan era petit i que ell ja havia heretat de son pare...
La baldufa no, però el noi acaba pensant que és una bona idea això del reciclatge joguinaire i, quan ja la festa s'acaba i tot sembla a punt de tornar a la quotidianitat, apareix ell amb una enorme capsa que conté un escalextric!
El Xavi flipa en colors i demana de muntar-lo allà mateix però la Laura diu que no, que ja han abusat prou de la Mari i la Cari...
Però truquen a la porta i apareix, en pla "sobrao", el Robert, amb una playstation i uns jocs per provar-la.

La Laura, entre emprenyada i desconcertada, refusa l'oferiment de l'ex per acompanyar-los a casa amb els regals i, davant l'estupefacció de les dones de la casa, declara que es quedaran a dormir allà mateix... Així que el Robert, amb la cua entre cames, se'n va i el Xavi i el David es disposen a muntar l'escalextric.

La Núria, que se sent sola a casa, ofereix al Gus de tornar a viure amb ella, però ell refusa assegurant amb el seu estil personal, que no funcionaria i que prefereix seguir a la pensió.

Així i tot, el Gus està trist i el Paco, que el veu moix, li aconsella que no es rendeixi, que el que ha de fer és declarar-se directament...

Més tard, el músic va a veure la Núria, molt nerviós i comença un discurs que la noia interromp constantment: quan ell parla de la cançó, ella el talla dient-li que és molt bonica i que la posaran al musical, que el Marcel li farà la lletra... I el noi munta en justa còlera i, després de dir que faci el que vulgui amb la cançó, que en definitiva és d'ella, se'n va emprenyat i trist.
I quan la Núria queda sola, fa un d'aquells monòlegs petitons que a les obres de teatre antigues, serveixen per fer-nos parar atenció si no ens hem adonat del que passa: "No t'ho podia deixar dir, Gus", fa en un to baixet...
I a aquest humil resumidor li ve de sobte una glopada de nostàlgia recordant aquells finals de seqüència de Nissaga de Poder o de Laberint d'ombres, en que el prota quedava sol i declamava més o menys: "ha ha ha ha ha, et penses que sóc idiota i que t'he cregut, oi? Doncs no senyor! És més: no m'ho crec!".

El Fabra esbronca la Dora per la seva manca de reflexos; hauria pogut dir-li a la inspectora que ell era fora un moment i l'hauria pogut trucar... Ara potser l'expedientaran...
I de sobte comprèn que, potser, la inspectora no ha vingut per casualitat.
Així que, sense paraules, va a veure el Peris i li fa un gest com dient-li que l'hi tornarà ben tornada...

A la nit, ca la Mari s'ha convertit en una versió domèstica del circuit de Montecarlo: el David i la Laura estan engrescats en una cursa trepidant i divertida, amanida amb tota mena de crits per part de la Laura, i de paraulotes made in David.
La Cari ja està desesperada i la Mari els demana que juguin el que vulguin però sense fer soroll, que elles se'n van a dormir...
El David proposa la darrera volta i arrenca el seu cotxe, però la Laura no mou el seu, assegurant que sempre és millor quedar empatats...
I, al terra mateix, entre vehicles en miniatura, fils elèctrics i comandaments, els dos nois es fan un petó i després un altre i un altre...
La Mari els veu per casualitat i somriu...

Spock