..Ha arribat el matí, un altre cop, i el senyor Pere es desperta de nou. Un dia més veu el vell sostre amb les mateixes esquerdes que fa massa temps que hauria d'haver reparat. El Sol, colant-se per entremig de la persiana despintada, l'hi fa pessigolles als ulls. S'hi gira d'esquena. No té pressa. Ningú no l'espera. L'hi agradaria fer el ronço una estona, pero amb els anys ja ni això té el mateix gust d'abans. "Que hi farem" pensa, i poc a poc s'aixeca del llit. El llit de sempre, aquell que ara l'hi sembla tan gran. Es posa les sabatilles i la bata i, com tots els matins, s'acosta a la foto emmarcada que penja de la paret. La mira i somriu, com tots els matins...

Una parella jove i un "1500". Dos gots de sidra aixecats, brindant amb la càmera i sobre el capó del cotxe, l'ampolla mig plena. Al fons els "Picos de Europa".

El senyor Pere recorda. Recorda i somriu cada dia. Ell ja gairebé no es reconeix en aquell jovenet de bigoti pretenciós. A ella sí. A ella la recorda sempre així, la sommia sempre així. Com en el primer viatge, quan van estrenar el cotxe. Ella es la Marta. La seva Marta. El senyor Pere aixeca un got imaginari i torna a brindar: "Per nosaltres, sempre per nosaltres".

Fora, al carrer se sent música. "Ah, clar! avui vé l'alcalde" pensa el senyor Pere. Surt al balcó. Sobre un empostissat uns tècnics proven l'equip de so, uns obrers s'afanyen a posar les últimes rajoles i, quasi al costat d'ells, la brigada neteja les noves llambordes. "Sis mesos amb el carrer aixecat i ara tot són presses!" diu en veu baixa el senyor Pere. Es gira per tornar a entrar però uns crits el fan mirar de nou. Es la vella dels cartrons que, arrosegant el seu carretó, puja carrer amunt cagant-se amb la mare que va parir l'alcalde, els paletes, la brigada i tot plegat. "Deu ser que la música l'esvera" pensa el senyor Pere i, ara sí, entra. Perque fora ja tot és vist i fa una mica de fred.

Esmorza, es vesteix tranquil·lament i agafa els estris de tots els dissabtes: el vell "plumero" i la baieta atrotinada. Baixa al carrer, que ara ja comença a ser ple de veïns i tafaners i, obrint-s'hi pas aconsegueix arribar fins la cantonada, on l'espera, com sempre, el seu amic fidel de tants viatges: el "1500".

El senyor Pere se'l mira, per ell també han passat els anys. Ja no té aquella arrogància de cotxe nou que aguanta sobre el morro una ampolla de sidra. "A tú també t'han sortit canes" pensa, "pero avui es dissabte i toca pentinar-les". Treu les claus de la butxaca, obre el maleter i treu la garrafa de plàstic. En tancar, el gosset que jeu darrera el vidre diu que sí amb el cap. Com sempre. Agafa aigua de la font i passa la baieta mentre mira com, a pocs metres, l'enrenou puja de to. Un grup de músics i dos xanquers intenten animar el personal. La gent, però, va mirant a una banda i altre; esperen l'alcalde. Un 'urbano' se'l mira i s'acosta xino-xano cap a ell, amb les mans al darrera:
-És antic aquest cotxe...
-És vell, si senyor, vell com jo.
L''urbano' riu. La gent s'apinya devant de l'empostissat. "Ja és aquí" se sent murmurar. El guàrdia torna a la feina. L'alcalde parla. Diu tot de coses boniques sobre aquest "barri" amb tanta història, sobre els carrers antics, les antigues cases..."Sí, senyor alcalde" pensa en Pere, "si feu bondat, encara us votarem".

Una veu agre el treu dels seus pensaments:
-Te'l foteran aquest cotxe!
Es la vella dels cartrons que el mira amb els ulls esbatanats:
-Te'l foteran!!!
-Fot el camp vella, no m'atabalis !
La vella passa de llarg tot senyalant l''urbano'.
-Aquell te'l foterà, el cotxe...
"Està ben boja, avui" pensa el senyor Pere. La gent aplaudeix.
El carrer està inaugurat.