|
|
|
| |
La mort de Xirinacs m’ha impressionat. I més en sabent
que va decidir de posar punt final a la seva vida. La democràcia
no mata, fa que algú decideixi de deixar-se morir. Posteriorment,
l’espectacle denigrant que han fet els polítics i alguns mitjans
m’ha resultat insuportable. La digna mort de Xirinacs, per contrast,
ha servit per a això. S’ha posat en evidència la baixesa moral
i ètica d’un sector important d’aquesta societat que s’omple la
boca de la paraula democràcia. Les ienes s’han llançat sobre el
seu cadàver sense cap mena de respecte a la persona, a l’ésser
humà. Els uns, aquells qui tant van fer per marginar-lo de l’escena
política, per no fer-ne ni cas en vida, l’han qualificat de 'profeta'
o 'apòstol'. A mi, em sona a burla. Els altres, els de missa,
els qui reivindiquen la memòria dels capellans assassinats a la
guerra del 1936-39, i obliden interessadament que l’església catòlica
va beneir tots els afusellaments i execucions de la dictadura
en temps de pau, l’han titllat de 'capellà suïcida' o l’han comparat
amb la bèstia criminal de Millán Astray. Per què tant d’odi? Xirinacs
era religiós, pacifista i no violent. Com es poden dir aquests
barbaritats? Com pot ser que es publiquin?
La trajectòria vital i intel•lectual de Xirinacs, des dels temps
de la seva lluita per l’amnistia fins a la seva mort, podria identificar-se
amb l’estat d’ànim, el desengany, de sectors importants de ciutadans
d’aquest país que no estem d’acord amb el panorama polític que
van dissenyar els capitostos de la transició, traint moltes de
les aspiracions del poble. Ha estat un procés que ha acabat buidant
de sentit la política, convertint-la en un penós espectacle en
mans d’executius de 'marketing', que s’orienten a cops d’estadística
i enquesta, prostituint el significat de les paraules quan els
convé per tal de recuperar el poder o mantenir-s’hi. Xirinacs
va ser el senador independent més votat a les eleccions del 1977.
Una dada que els polítics haurien de tenir present, en vist de
la baixa participació de les eleccions actuals, malgrat l’abús
propagandístic que fan dels mitjans i els milions que gasten en
publicitat. Em fan riure quan diuen: 'Hem de ser capaços d’il·lusionar
la gent.' Han reduït l’edat mental del poble a la infantesa? Com
volen aconseguir-ho? Repartint caramels? Cantant 'En Joan petit
quan balla' al pati? Posant-hi una gegantina pastanaga transgènica
a la punta del pal? Atenent a cop de talonari els capritxets d’alguns?
El poble és molt més adult i savi que no es pensen. Xirinacs ho
sabia. No repartia caramels. Actuava d'una manera sincera i generosa.
Convençut d'allò que pensava i que feia. Atent a la voluntat popular.
Sense mentides. Per això la gent se’l creia.
Queda el record i l’exemple d’un home intel·ligent, digne, fidel
al seu poble i als seus ideals, lliurat i crític fins al final.
Mantenir-se ferm en aquells principis bàsics de democràcia i llibertat,
que tants compartíem, li va portar la marginació i, posteriorment,
crec jo, l’amargor i el desencís. La seva anàlisi de la transició,
període que va viure en primera línia, coincideix amb la dels
més lúcids, com Gregorio Morán o Joan E. Garcés. Us deixo amb
les seves paraules: 'Els responsables de la transició s'han enfilat
a dalt i han intentat de quedar-s'ho tot. Han buidat sistemàticament
barris, comarques, entitats, cooperatives, sectors socials, professionals
plens de vitalitat. Han practicat a dojo el pla Trilateral de
despolititzar el poble, que així esdevé més 'governable'. Aquesta
actuació es gravíssima, genocida. Una democràcia així és una falsa
democràcia. Ja sé que és difícil, perquè sempre hi ha el grup
polític barroer que ho arramba tot. Però lluitar contra aquest
grup és justament lluitar en favor de la democràcia. Ara tenim
una oligarquia o, parlant fi, una nova aristocràcia i prou.'
Xavier
Montanyà
xavier.montanya@partal.cat
|
|
|
