Entre el 15 d'agost i el 2 d'octubre de 1928, ara fa 75 anys, Francesc Macià, qui després seria President de Catalunya, va ser testimoni il·lustre a la ciutat de l'Havana de la preparació i cel·lebració d'una assemblea de l'exili i l'emigració catalana a Cuba, que va aprobar l'anomenda "Constitució de l'Havana".

Es tracte d'un document singular del constitucionalisme català, l'únic no dissenyat i aprobat a Catalunya o atorgat pel poder polític central, antecedent de l'Estatut d'Autonomia actual.

En rigor, aquest document va ser redactat quasi en la seva totalitat del seu esperit i contingut per Josep Conangla i Fontanilles, nascut a Montblanc, vàries vegades president del Centre Català havaner.
Periodista destacat, havia arribat per primera vegada a Cuba com a recluta en la desastrosa guerra de 1895 a 1898, i després de la seva repatriació va resoldre tornar per a sempre a la seva terra d'adopció.
Conangla insistia en que Catalunya no tenia res en comú amb l'estat espanyol, al que qualificava com artificiós, i recordava les diverses intentones d'independència i la necessitat de que fos una tasca de totes les classes socials.

En els 36 títols, dividits en 302 articles, del projecte constitucional destacaven alguns aspectes que mereixen especial atenció.

Es reconeixien els criteris "liberals" i democràtics de Catalunya i s'advertia que "les classes econòmiques altes" no havien servit convenientment al catalanisme.

Al mateix temps, es feia una crida al "proletariat" per a que no desconfiés de les consignes independentistes, perquè amb l'independència s'alliberaran les càrregues anteriorment imposades pel sistema econòmic i polític.

En l'estructuració del territori es revitalitzarien les Comarques, es suprimirien les províncies i, bo i aconseguida l'efectiva independència, Catalunya podria establir fòrmules confederals amb "altres regions espanyoles", de parla catalana o no, i a més a més aquest potencial es feia extensiu especialment a Portugal.

El vot seria directe, universal i secret per a l'elecció dels càrrecs parlamentaris i municipals.
Les condicions per a ésser elector o elegible inclourien la majoria d'edat i el saber parlar i escriure en català.

El Parlament Català (en el que hi hauria una representació especial de l'emigració) tindria una sola Cambra, doncs es considerava que el Senat era una institució inutil i compromesa amb el sistema monàrquic i absolutista.
Però el mètode electiu per a seleccionar el Cap de l'Estat mitjançant sistema indirecte, votat per una Assemblea de Compromissaris, electes pels Consells Comarcals. Aquest sistema també s'aplicaria a l'elecció del president del Tribunal Suprem.

El treball (per professió o ofici) seri una obligació fins i tot pels rendistes.

L'activitat econòmica estaria fomentada per l'actuació d'associacions professionals, seguint els models anglès i austríac.
Es prohibiria explicitament la mendicitat i la vagància.

La jornada laboral seria de vuit hores amb assuet sabatí "a l'anglesa". El treball estaria prohibit als menors de 16 anys i el nocturn no permès per a les dones i els menors de 18.

L'enssenyament estaria dividida entre la primària (obligatòria i gratuïta) i la secundària, la superior i la tècnica (de lliure organització, però sota la regulació de l'estat). Es desterraria l'enssenyament tradicional de tipus passiu i memorístic.

A part del català obligatori, s'impartirien cursos de castellà (també obligatori) i dos idiomes optatius, un d'ells obligatori.

Qn quant a la relació entre el poder civil i l'eclessiàstic s'establiria una separació total entre l'Esglesia i l'Estat, bo i que es reconeixia l'arrelada tradició catòlica de la majoria dels catalans.

Alguns costums que es consideraven bàrbares o identificades amb un espanyolisme indesitjable, com ara la boxa o les curses de braus, serien prohibides.

Bo i acabades des febrils jornades de la visita de Macià, les activitats dels catalans independentistes a Cuba es varen mantenir espectants dels canvis polítics a Catalunya i a Espanya. Les rialleres perspectives de les reunions independentistes de l'Havana varen rebre un nou ímpetu quan la monarquia espanyola anava caient pel seu propi pes, primer amb l'abandó de Primo de Rivera i després am l'abdicació d'Alfonso XIII l'aril de 1931.

Malgrat tot, l'espectacular entussiasme de la simultània declarció de les Repúbliques espanyola a Madrid i la catalana a Barcelona, es va veure defraudat, sobretot a l'Havana, per l'evolució posterior de la política de Macià.
Conangla va reflectir després aquesta preocupació en una sèrie de publicacions posteriors en les que deixava traslluir el seu des-ànim. Tractava d'explicar que el separatisme català no havia setit mai odi pels altres pobles hispànics, sinó que simplement havia tractat de sublimar unes ànsies de llibertat que també hevien estat suprimides en la resta d'Espanya.
Conangla creia que durant la guerra civil els líders catalans havien actuact amb certa pussilanimitat i que Madrid no hauria estat llavors en condicions d'oposar-se a una decidida política independentista catalana.
Certament dur amb Macià, considerava que no havia actuat d'acord amb les possibilitats de futur, ja que el govern central mai no havia aconseguit donar plenes satisfaccions als catalans pel "mètode de la concessió", com així es qualificava l'Estatut amb que es va diluir la independència.

La resta és Història. La lectura de l'esperit i la lletra d'aquella Constitució és un fructífer exercici en les circumstàncies d'avui, quan Catalunya es sent insatisfeta amb les limitacions de l'autonomia i els Govern Basc amenaça amb una solució més radical. Mentre, Madrid respon amb l'immovilisme.
El tema dominarà les eleccions pel govern autònom de Catalunya, previste pel novembre.

Joaquin Roy
El Nuevo Herald,
29 d'agost de 2003. Barcelona
jroy@miami.edu