Avui, 15 de setembre de 2005, és un dia important en la llarga lluita pel retorn dels documents espoliats al final de la Guerra Civil per Franco a entitats, institucions, partits, sindicats, governs i persones físiques.

Com a catalans, sentim una especial satisfacció en veure que una reclamació històrica formulada ja des de fa moltes dècades per persones com Josep Benet, Anscari Mundó, Josep Maria Sans Travé, Teresa Rovira, Borja de Riquer, Joan B. Culla, Antoni de Senillosa, Carles Fontserè, Joaquim Ferrer i Teresa Pàmies, rebi avui llum verda per al seu compliment. En citar aquests noms, i copsar la gamma de les sensibilitats polítiques que reflecteixen, creiem que tothom es pot adonar que és tota la societat catalana, com també pràcticament tots els partits polítics, que han exigit aquesta restitució. La labor de la Comissió de la Dignitat ha estat simplement la de recollir aquesta ampla inquietud i donar-l´hi sortida, amb el suport massiu d’institucions, més de 600 ajuntaments, tant al Principat com al País Valencià i les Illes Balears, el Parlament de Catalunya, la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya –que hi ha tingut un paper destacat- les Corts Valencianes –que hi va donar el seu suport per unanimitat– i els diversos governs de la Generalitat de Catalunya.

Aquesta llei ha recollit la major part dels objectius que la Comissió de la Dignitat s'havia plantejat com són el retorn immediat dels documents de la Generalitat i el retorn dels documents, llibres i altres objectes requisats a Catalunya després d’un procés de tria i digitalització que s’encetarà de seguida, fent-se efectiu el retorn l’any vinent. La Generalitat serà qui rebrà tots aquests documents dels particulars i, després de classificar-los, els posarà a disposició dels afectats que els reclamin.

La Comissió de la Dignitat, en el procés de negociació pel retorn, ha insistit des del primer dia, que si bé la nostra prioritat per raons de pertinència nacional eren els documents espoliats als territoris de Catalunya, País Valencià i les Illes Balears, ens enorgullim d’haver col.laborat amb aragonesos, bascos, asturians i andalusos en les seves demandes de retorn. Igualment estem molt contents del suport que hem rebut de tants punts de l’Estat i del món sencer, suport en el primer cas, que sovint ha hagut de superar climes enterbolits per certs mitjans de comunicació i certs interessos polítics que només buscaven des del primer moment l’enfrontament entre territoris. Si hem de destacar per la seva valentia algun sector que ha fet suport a la Comissió de la Dignitat, voldríem fer esment concret als sectors polítics, sindicals, culturals i acadèmics de la mateixa ciutat de Salamanca i de Castella i Lleó, que ens han donat suport, alguns amb la seva presència aquí avui. També ens enorgollim d’haver aconseguit que el Govern de l’Estat obri un procés de retorn dels documents requisats a tota mena d’entitats i particulars del País Valencià i la resta de l’Estat. Pel que fa al País Valencià, ara ha d’ésser la Generalitat Valenciana, com preveu la llei, que assumeixi i lideri el retorn de tots els documents valencians tal com van aprovar per unanimitat les Corts Valencianes ara fa més d’un any. La nova Llei de la Memòria ha de recollir el retorn dels documents del Govern basc i la resta d’ajuntaments de l’Estat. No s’entendria que a aquestes institucions democràtiques represaliades pel franquisme nos els fos restituït el seu patrimoni.

Si bé la nostra actitud avui és de satisfacció, no és menys cert que ens veiem obligats a subratllar alguns aspectes que no ens han deixat de preocupar i que haurien de servir com a reflexió de tot aquest llarga lluita. En primer lloc cal dir que si avui el Congreso de los Diputados ha fet una llei per al retorn, aquest pas es dóna quasi trenta anys després de la mort de Franco. Amb aquest fet se’ns evidencia que al llarg dels anys, l’Estat ha actuat amb una lentitud inadmissible en un tema que afecta tan directament la sensibilitat democràtica com és la no rectificació d’un robatori que va ajudar a dissenyar la pròpia Gestapo. Lamentablement no és l’únic cas en què es projecten aquesta mena d’inèrcies ja que ha passat igual en casos com el de les fosses comunes, la no eliminació dels símbols feixistes i la no anul.lació de sentències. També s’ha copsat en coses tan bàsiques com són la falta d’una plena rehabilitació i restitució de les persones i els valors democràtics republicans. En aquest sentit, volem fer eco d’un document recentment posat en circulació per Amnistia Internacional en què es critica la Transició espanyola en contrast amb processos molt més transparents, reconciliadors i democràtics que s’han efectuat a d’altres països que també van sortir de règims antidemocràtics al segle XX, com ara Xile, Argentina, Sud-Àfrica. Allà, en contrast amb l’Estat espanyol, la veritable dignificació de les víctimes ha estat un gran bé aconseguit.

Un altre element inquietant del cas espanyol és el fet que, potser a resultes d’aquest procés, encara gaudeixin d’una considerable cobertura mediàtica i política els sectors hostils a aquesta devolució, sectors que sovint es fan indestriables del tardofranquisme i de posicions d’escassa credibilitat democràtica, amb casos fins i tot de defensa del no retorn en base a la legislació franquista. En aquest sentit cal recordar que qui va insultar el poble de Salamanca al crit de “són vuestros (los documents) por derecho de conquista” havia estat, 53 anys abans, col.laborador entusiasta dels projectes propagandístics de Goebbels. No han funcionat els mecanismes que hauria d’oferir qualsevol Estat democràtic per a la resolució dels conflictes de tipus històric, sobretot quan hi estan en joc elements tan incontrovertibles com són la restitució d’elements espoliats per una Dictadura militar que va arribar al poder a través d’un cop d‘estat sagnant. Encara una darrera reflexió voldríem fer. Durant els darrers temps hem hagut de sentir com alguns sectors polítics i mediàtics presentaven la Llei que ha aprovat avui el Congrés dels Diputats com un “xantatge” que suposadament haurien efectuat els catalans. Trobem totalment grotesc i insultant aquesta interpretació del cas. Només la podem entendre com un intent d’anorrear el nostre dret a la identitat política com a poble i una manera d’exercir l’exclusió i l’uniformisme. Cal denunciar que qui defensa una visió així pateix d’un greu dèficit democràtic i està coincidint amb la mateixa visió que tenia el franquisme de l’Estat, és a dir, la d’una sola nació “grande y libre”. Volem pensar que amb el pas que significa aquesta Llei, es vagi facilitant una progressiva obertura de les portes a la llibertat, a la comprensió i al respecte mutus entre pobles així com a la plena restitució de la dignitat de tothom.

Comissió de la Dignitat
Madrid 15.9.2005

Per a més informació: 665727329