Apunts sobre l'annexió de Sant Andreu de Palomar a Barcelona
|
Aquest
dissabte he participat en el primer acte celebrat per la “Comissió
20 d'abril”, de creació recent. Ha nascut, a redòs de l'Ateneu
L'Harmonia, amb l’objectiu de mantenir viu el record d’aquesta
data clau en la historia andreuenca per tal d'imaginar el futur
i avaluar el present del nostre poble. Una proposta de memòria
amb la mirada posada cap endavant. Per aquesta primera edició,
titolada “20
d'abril 1897 - 2015. 118 anys d'annexió forçada”
els organitzadors van elaborar una exposició i s’hi va celebrar
una xerrada/debat en la que en Xavi Gómez (Xagori) va parlar
de les mobilitzacions contemporànies i jo sobre el procés d'agregació.
En aquest article parlaré d’això, l'annexió (o l'agregació)
de Sant Andreu de Palomar a Barcelona.
|
Jordi Rabassa Massons
El
mutis agregacionista
Comencem pel fiinal: el dia 20 d'abril de 1897 l'aleshores
Reina Regent, Maria Cristina, firmà a Madrid un decret pel qual
diversos pobles del Pla de Barcelona passaven a formar part de
la ciutat comtal: Les Corts, Sant Andreu de Palomar, Sant Martí
de Provençals, Gràcia, Sants i Sant Gervasi de Cassoles. Més endavant,
ja en el segle XX s’hi integraren la resta de municipis que avui
conformen la ciutat.
Aquest decret ratificat per la reina regent responia a
un acord polític en el qual la població no va poder badar boca.
És més, va saber del canvi de ciutadania dies després, i no pas
per una via oficial, sinó probablement perquè va començar a córrer
la brama de la nova. En aquest sentit, és oportú titllar l’agregació
de “forçada”, com han fet els organitzadors de l’acte? En bona
part sí, ja que, efectivament, no es va comptar amb l’opinió dels
andreuencs i les andreuenques (que, d’altra banda no coneixem.
És a dir, no podem saber si haguéssin estat d’acord o no), però
no hem d’oblidar que la democràcia espanyola del segle XIX funcionava
d’aquesta manera i que cap de les decisions preses per les administracions
comptaven amb l’opinió de la població. Per tant annexió forçada?
Sí. Com totes les mesures governatives.
El procés d'annexió va ser, com sempre, un acord de les
elits polítiques i, per tant, econòmiques, que responia a diversos
motius, que enunciaré a continuació a tall d’apunts. Abans, però
una altra consideració important: un acord polític de totes les
elits. També les andreuenques, que veien una oportunitat per a
les seves aspiracions polítiques i econòmiques la incorporació
a la ciutat.
En aquest sentit cal dir que l’ajuntament de Sant Andreu
de Palomar i de bona part dels pobles del Pla havien iniciat converses
per anexionar-se a la ciutat l’any 1876 i que va ser la manca
de predisposició del govern central el que va fer que no arribessin
a bon port. Per tant, els representants polítics andreuencs, malgrat
no informar a la població (cosa habitual) estaven interessats
en deixar de ser municipi.
Un altre fet a tenir en compte és l’actitud dels regidors
andreuencs el 21 d’abril de 1897. Aquell dia, quan la població
deixava de ser andreuenca, se celebrà el Ple més curt i sorprenent
de la història de l’Ajuntament de la plaça Orfila, presidit per
l’alcalde monàrquic, Miquel Castells. La reunió durà una hora
i mitja (començà a les 16 hores) i s’hi tractaren temes administratius
i en el que no es féu ni una sola referència a la desaparició
del municipi. És la darrera acta municipal i ni es menciona que
l’ajuntament deixa d’existir i el canvi d’estatus del municipi,
un fet trascendental de la nostra història que no va merèixer
ni un sol comentari oficial. Acte seguit, un cop acabat el ple,
els regidors agafaren els carros que els portaren a la plaça de
Sant Jaume on dos d’ells assumiren convertir-se en regidors de
la ciutat en representació del nou ens administratiu en el que
s’integrava Sant Andreu: el Distrito Noveno.
Després de relatar aquests episodis, que posen en evidencia
el paper de les clases dominants de Sant Andreu, tractarem d’enunciar,
com dèiem, alguns motius de l’annexió:
1)
L’estat espanyol estava en guerra a ultramar. Les colònies de
Cuba i Filipines lluitaven contra la metrópoli en la guerra de
la independència, que aconseguirien el 1898. L’estat tenia, per
tant, necessitat de finançar-la i seriosos problemas de liquiditat.
Necessitava diners. Per això va instaurar un impost per als habitants
de les ciutats. Calia ampliar la base de recaptació dels impostos
i, és clar, com més ciutadans hi hagués més diners aconseguirien.
Retinguem aquest primer punt i tinguem-lo en compte al
llegir el següent:
2)
Des de mitjan del segle XIX, degut als incipients episodis d’industrialització,
el pla de Barcelona havia rebut forts contingents de població
provinent de terra endins que buscaven noves oportunitats laborals.
Moltes d’aquestes famílies no s’instal·laven a la ciutat de Barcelona
sinó en els nuclis fabrils sorgits als voltants de Sant Martí
de Provençals, Sants o Sant Andreu. El 1845 Sant Andreu de Palomar
tenia 4.350 habitants, el 1860 eren 11.065 i el 1877 hi havia
12.000 habitants. Aquest increment en tan poc temps es va demostrar
inasumible per un municipi sense liquiditat, en el que l’acció
municipal se centrava en la defensa dels interessos dels grups
de poder. En aquests 30 anys es doblà el número d’edificis construits,
fet que no anà acompanyat de les mesures urbanístiques i higièniques
adients. L’ajuntament estava sobrepassat, políticament i econòmica.
A les clases dominants de l’estat els interessava, dèiem,
ampliar la base recaptadora d’impostos, i tenia ben presents els
increments de població al voltant de la ciutat que acabem d’explicar.
L’annexió es convertia en un bon negoci. Pels polítics andreuencs
les condicions de la població eren un llast a la seva acció de
govern.
Tinguem present també:
3)
La pressió demogràfica a la ciutat de Barcelona era brutal. Oprimida
entre les altes parets de les muralles, les condicions de vida
eren terribles i calia solucions. Les clases populars ho tenien
clar: calia enderrocar les muralles, i després de diversos intents
fallits, aconseguiren mitjançant l’acció directa que l’Ajuntament
n’oficialitzés l’enderroc mentre, paral·lelament impulsava un
concurs per extendre la ciutat. El Pla Cerdà, aprovat el 1859
pel govern central, venia a proposar la urbanització del pla de
Barcelona i la integració dels seus pobles, respectant-ne les
singularitats, en la cuadrícula de l’eixample. Aquesta operació
també responia a l’adeqüació de la ciutat al nou model en el que
començava a viure, la ciutat capitalista, que requereix d’un traçat
viari que garanteixi l’òptima circulació de mercaderies dels centres
de producció als de distribució.
|
|
Aquesta
ampliació urbana i l’adeqüació al sistema econòmic representava,
al mateix temps, una enorme possibilitat d’acumulació de capital
i, per tant, de negoci. El sòl que s’alliberava entre les muralles
i els pobles es convertia en la mercadería més preuada per a les
elits econòmiques barcelonines i, en l’article que ens ocupa,
andreuenques. Els propietaris dels pobles veieren com els preus
les seves terres s’incrementaven creant una bombolla immobiliària.
4)
A ningú se li pot escapar que la pressió social i política a Barcelona
era una de les grans preocupacions de les clases dominants de
la ciutat. Nuclis com el Raval o Sant Pere i Santa Caterina eren
focus de resistència obrera que calia dispersar. Barcelona era
un polvorí, i Cerdà ho tenia ben clar. Per això obria tres grans
vies a la ciutat (les Gran Via A, B i C parcialment construides)
que facilitaven el transport de mercaderies, i que a l’ensems
trencaven la Barcelona popular i desconnectaven focus de resistència
i mobilització importants (la Via Laietana és el cas més evident,
però no només). En aquest sentit, trencar les muralles i eixamplar
la ciutat fins a nuclis en procés d’industrialització, amb una
economía encara basada principalemnt en l’agricultura i amb una
població acabada d’arribar de terra endins i, pretesament, amb
menys cultura obrera i reivindicativa, també es considerava una
manera de descongestionar la pressió política. La higienització
de la ciutat també incloïa la pretesa desactivació política. En
aquest sentit, també, les annexions es veien amb bons ulls.
Annexió: l’opinió andreuenca
Efectivament, a Sant Andreu no hi va haver mai una pressió
popular que demanés l’annexió a Barcelona. Ni per part dels elements
populars, ni dels menestrals i els professionals. És per això
que els membres de la “Comissió 20 d’abril” parlen d’annexió forçada.
Tampoc se’n parlava en els plenaris de l’ajuntament, per bé que
en algunes actes hi ha constancia que hi s’estaven mantenint contactes
des del 1876. Apunts freds sense debats ni rèpliques.
I malgrat això, sí que cal esmentar que Barcelona cada
vegada era més propera a l’imaginari andreunc i en la possibilitat
de trasladar-s’hi (el desembre de 1877 s’inaugurà la línea del
tramvia de foc que unia el carrer Trafalgar amb el carrer Gran
cantonada amb Abat Odó). Els joves de la petita burgesia començaren
a anar a la universitat, i els políticament o artísticament compromisos
acudien als ateneus i centres barcelonins. Barcelona era la ciutat,
la modernitat i l’escola d’activisme polític.
Políticament, per als joves de la petita burgesia Barcelona
els reportà els primers contactes amb el catalanisme conservador
i els seus ideals de la ciutat com a cap i casal de Catalunya.
I per als obrers representava els contactes amb l’anarquisme i
un dels moviments organitzats més potents d’Europa. No creiem,
doncs, que hi hagués molta oposición des d’aquetes posicions.
Ara bé, una vegada convertits els andreuencs i les andreuenques
en barcelonins i barcelonines sorgiren els dubtes. La revista
“Distrito Noveno” els expressava ben aviat en l’editorial del
seu primer número (4 de juliol de 1897):
“Nadie ignora que en virtud de la agregación de este antiguo
pueblo á la capital han variado radicalmente las condiciones del
mismo, y nadie ignora tampoco que si antes era difícil obtener
mejoras por parte de nuestros raquíticos municipios, hoy que esas
dificultades por una parte parecen desaparecer, por otra tienden
a aumentar, ya que si como pequeña población éramos víctimas de
nuestros ediles, como barriada extrema de una ciudad populosa,
pudiéramos serlo del olvido de la gran corporación que la administra”.
Justament per aquest motiu i l’esmentat augment d’impostos
alguns representants dels pobles agregats, reunits el 2 de juny
de 1897 al Teatre Principal de Gràcia, decidiren presenter recurs
contra el decret del 20 d’abril A Sant Andreu el 13 d’octubre
se celebrà un acte molt concorregut, i es creà la Comissió Antiagregacionista.
La seva historia, que arrencà amb força i es desacclelerà a partir
de 1901, tanmateix, será motiu d’un altre article.
Vuit anys després, el 1905, la preocupació per l’oblit dels ocupants
de l’Ajuntament de la plaça de Sant Jaume vers Sant Andreu seguia
vigent. I cal afegir-hi la primera topada general amb la ciutat,
que fou dura: els impostos. Aquell any es publicava el següent
article a la revista “Autonomia”, portaveu de la Lliga Regionalista:
“Al sr. Alcalde’ns dirigim aixís com al Tinent d’Alcalde
y concejals que’ns representen, suplicantlos que tinguin a bé
recordar al Ajuntament de Barcelona, que una popular barriada
anomenada Districte Novè, forma part d’aquesta gran capital y
que no coneix que sigui agregada només que per pagar els impostos
molt més crescuts que abans de serho. (…) Res que signifiqui urbanisació,
millora de serveys públichs, higiene, etc., tot lo que ha de tenir
una ciutat mitjanament civilisada, ha arribat a aquest Districte”.
Josep Cararach, centre de la xarxa conservadora local
i regidor a l’Ajuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista
des del 1905, pronuncià el 1910 una conferencia en la que digué,
referint-se a la seva primera legislatura:
“S’ha de tenir en compte que des de l’agregació apenes
s’havia fet res en aquestes barriades, de manera que em trobava
davant d’un districte completament abandonat i per la seva constitució
es prestava a moltes iniciatives” (…) “I acabaré fent notar amb
orgull que si bé quan vaig ser elegit Sant Andreu encara parlava
de segregació, avui ja casi ningú se n’enrecorda”.
Passats 13 anys de l'annexió, segons aquestes paraules
de Cararach s'havien esvait els recels vers la nova metròpoli.
Passats 118 anys es fa indispensable modificar la relació de barris
i districtes amb l'ajuntament central. Fem-ho entre tots i totes.
|
|
