WEB STAP - 20 d'abril 2003 - Sant Andreu de Palomar (STAP)

En una ciutat com Barcelona, d'una placidesa tan mediterrània, tan marcada de noucentisme, amb totes les revolucions convenientment domesticades i assumides a banda i banda de la Diagonal, amb una autoestima a prova de Fòrums, Carmels i altres calamitats, en una ciutat així sorprèn que hi pugui haver barcelonins que abominin de la seva condició legal de barcelonins.

Però n'hi ha. I Déu n'hi do com les gasten.

Un grapat d'ells es van reunir dimecres a l'antic municipi de Sant Andreu de Palomar per debatre sobre el tema: «Ara que fa 108 anys que ens van annexionar, volen continuar expoliant-nos», deia un dels cartells anunciadors, esvaint qualsevol dubte sobre les seves intencions.

Van difondre l'acte per petits canals: cartells a la botiga de confiança, correus electrònics a amics, coneguts i saludats, potser alguna tertúlia a mitja veu als bars on es crea opinió. El lloc escollit, una antiga casa de planta baixa i pis que serveix de seu social a l'associació de veïns, en un carreró darrere de la fàbrica de Can Fabra, convidava també a les intrigues revolucionàries. Era el 20 d'abril, aniversari del decret que el 1897 va annexionar Sant Andreu a Barcelona, i els del taller de pintura ja havien deixat lliure la sala d'actes. Començava la insurrecció.

«A Sant Andreu no tenim res a celebrar, l'annexió va ser un desastre», va arrencar Xavier Gómez, agitador veïnal i desacomplexat independentista andreuenc. «Els de Barcelona sempre se n'han aprofitat, ens han posat aquí casernes militars, Meridianes i Maquinistes, i nosaltres sempre amb els pantalons abaixats per facilitar-los la feina», va dir Xavier Gómez, amic de les descripcions gràfiques que tothom pugui entendre.

ORIOL DURAN

El carrer Gran de Sant Andreu, eix d'aquest antic municipi del pla barceloní.

L'historiador local Jaume Seda va posar les dades sobre la taula. D'andreuencs, va dir, ja n'hi devia haver fa dos mil anys, en temps dels romans. I si algú en dubta que vigili perquè algun paleolític també podria rebre la ciutadania andreuenca, ja que algú s'ha trobat que s'hi va deixar els ossos en aquest territori mil·lenari.

Però no tots han estat bons andreuencs. L'annexió a Barcelona, va acusar Jaume Seda, es va fer gràcies a la passivitat del grup de famílies que dominaven la vida local i que tenien interessos econòmics en l'expansió de Barcelona. «Botiflers!», va interrompre'l Xavier Gómez: «Noms, volem noms!»

I les seves intervencions van continuar així, a mig camí de la sorna política i de la reivindicació veïnal, aixecant somriures de complicitat del públic, fins a arribar a l'«últim expoli»: la venda de les casernes perquè s'hi facin pisos. «Ens la volen fotre un altre cop, aquests de Barcelona, però aquest cop no ens deixarem», va concloure Xavier Gómez.

El regidor de Sant Andreu és Jordi Hereu. El seu nom és un dels que sonen com a substitut de Joan Clos si finalment els socialistes barcelonins decideixen canviar de candidat. De moment, però, és l'encarregat de gestionar de prop aquest territori de conspiracions separatistes i botiflers locals, avingudes Meridianes i suculents terrenys militars. Qualsevol diria que el canvi seria per a millor.

Però la Barcelona noucentista i tranquil·la, la del disseny i el progressisme domesticat, enganya als ulls. Vista de prop, es descompon en diversos Sant Andreus impertinents, Montjuïcs desocupats, Viles de Gràcia sorolloses i Carmels desafortunats, en una annexió anual de nous problemes i reptes que complementen la identitat real barcelonina.

El 20 d'abril, a més de Sant Andreu, commemoraven l'annexió Gràcia, Sants, Sant Martí, les Corts i Sant Gervasi.

Nota d'en Xavier Gómez:
La realitat és que no vaig contra Barcelona, sinó contra el centralisme, la manca de respecte i les potinades especulatives dels seus consistoris.